Avui, un relat de Joanjo Aguar

Les Camisetes

Una colla d’onze amics va la nit d’un dissabte d’estiu a New Sunset, una terrassa-discoteca situada a vora mar prop de València, al costat de la urbanització Port Saplatja, també anomenada ‘La menuda Venècia’.

A l’entrada de la discoteca ofereixen, a bon preu, camisetes del propi local, per celebrar el cinqué aniversari de la seua inauguració.

D’aquest grup d’amics, tots, llevat de tres, es quedaran una d’eixes camisetes, però cadascun per un motiu ben diferent.

1) Al primer no li abelleix comprar-se la camiseta, però en demana una amb tal de despuntar davant dels altres, donant-se-les de modern i decidit. Malgrat que, en realitat, l’agafa per evitar que els seus col·legues comenten entre ells que és un garrepa, incapaç d’amollar quatre duros per una mísera samarreta que, damunt, no és ni de marca.

2) El segon se la compra perquè també ho ha fet el primer, per no baixar el llistó. Encara que, en principi, no pretenia quedar-se-la. Ni li agradava l’entallat, ni tenia en ment, a aquestes hores de la matinada, gastar-se els xavos en modelets. I menys encara en una vulgar camiseta blanca amb un dibuix tant coent. Un poc trellat.

3) El tercer es veu forçat a acceptar-la per no donar la nota. Fa poc que s’ajunta amb eixa colla i no vol marejar la perdiu. ¿Tots se’n apropien una? Doncs ell s’hi suma al comboi general. ¿Com va a desbaratar la festa per un tros de tela, xè?

La veritat és que de primera ullada no li feia massa gràcia, però ara que s’hi fixa millor... el dibuix li sembla curiós. Vaja, ¡si és bastant còmic! I eixos colors tant cridaners... Al cap i a la fi, no està gens malament, malgrat caure-li una mica curta.

4) Al quart li ha vingut bé la decisió dels altres perquè ell sí que volia comprar-se’n una, amb tal de conservar un record de New Sunset i sobretot de Port Saplatja, la xicoteta Venècia. Ha trobat el lloc encantador, amb tots eixos canals. És tant romàntic...

Cert que la camiseta no li pareix ni bonica ni lletja, però l’objecte en si no és l’important. Evocar els moments sublims de la vida, això és el que compta.

¡Quin miracle, la coincidència de pensament entre ells! Altrament, hauria acabat sense souvenir. No li agrada destacar. L’aterroritza que el critiquen a la seua esquena de malbaratador, mà trencada, mig fantasma o presumit, com n’opina tota la colla del primer amic que ha entrat a la disco.

5) El cinqué se la compra perquè li ha pegat per col·leccionar material de tots els pubs i discoteques que visita.

Sempre que es planta a un nou garito nocturn, va directe a la barra, pregunta si disposen d’objectes de promoció i ara es queda una gorra, ara un mocador, un ninotet o una samarreta. De vegades dues o tres, si n’hi ha de diversos models.

Tant li era si aquesta nit els amics l’emulaven o no en el seu hàbit. Les manies s’apeguen. Però, total, ell fa sempre el que li naix de dins o, millor dit, el que li rota pels collons. ¿Què li importa com actuen els altres? ¿O què pensen i diguen d’ell? Fora maldecaps, a la puta merda.

6) El sisé igual, i alhora al contrari. Aquest defuig tot calfament de testa i qualsevol confrontació. Es compra la camiseta per fer el que fan tots. En la seua vida està resolt a eludir al màxim els problemes i, per a tal cosa, observa religiosament la gran regla d’or: “Allà on vages, fes el que veges”.

Confia, d’aquesta manera, tindre a tota hora el vent a favor, sense advertir que llavors es troba a mercé de la corrent i Déu sap on acabarà arrossegant-lo. El futur és tant incert...

7) El seté torna al pol oposat. (I agafeu-vos, que ve corba).

Aquest membre de la colla determina no comprar-se la camiseta, i no se la compra, tot i rebolcar-se entre les burles i amenaces dels amics, que el titllen de ronyós, d’agarrat i no sap de quantes coses més.

Però li dóna igual que reneguen o que udolen. No pensa cedir-hi. Si no planejava desenfundar els calés, ningú no té per què obligar-lo. Cadascú és lliure, ¿no?, i més eixint de marxa a divertir-se.

Ell mai no coacciona als altres i, per tant, no vol que el coaccionen a ell. Detesta que es claven en la seua vida o que li marquen unes directrius, com si fos un xiquet. Pitjor encara és quan s’encaboten en trepitjar-lo, com en aquest cas. Poques vegades aconsegueix que el deixen en pau. Generalment, l’única opció que li queda és sublevar-se, resistint ferm, parapetat rere unes fortes conviccions. Més fortes encara, si cap, que previ a començar el setge.

“Abans trencat que doblegat”, com va escoltar a Catalunya Ràdio una vegada. No recorda qui ho va dir, algun un okupa o independentista radical, segur, però tenia més raó que un sant. Prefereix encaixar els colps i fuetades que li llancen des de fora abans de consumir-se en els remordiments provocats per una humiliant claudicació. Arribat a aquest extrem, la vergonya li oprimiria el pit i li cremaria les entranyes. L’infern en vida. ¡Això mai!

A més, ¿per què pegar-li tantes voltes? No té sentit ni substància. Si, en fi, parlem d’una simple peça de roba, una cosa tant materialista i supèrflua com una xunga samarreta discotequera...

Qual roca de granit, tira avant rodolant i entra en la pista de ball.

8) El huité tampoc no té intenció d’agafar cap camiseta, i no ho fa. Delerós d’internar-se prompte en la frondosa discoteca, es posa a observar el ramat, l’eguassada salvatge, la diversitat femenina que ofereix el vast territori inexplorat. Espera trobar-hi manades de xicones i pillar alguna que altra accessible. Un rotllo, un polvo... ¿qui sap? Si és que es deixen, clar. A les xorbes d’esta zona costanera no les té encara tipificades i desconeix de moment les seues preferències. Es tracta d’espècimens peculiars, exòtics, altament sensibles. Caldrà estudiar a fons com entrar-los sense provocar una desbandada.

¡Ah, sí! Sobre la camiseta... Si el seté se l’hagués comprada, ell no sap què hauria fet. Potser el mateix, o potser no. Però, ¿a què ve eixa pregunta? Un caçador innat rebutja tota distracció. L’essencial és que ja penetra en la foscor de la disco i de seguida arribarà a la pista central, que és on proliferen, exhibint-se i paonejant-se, les ties més bones. ¡Mira! ¡Sí que n’hi ha, sí! ¡I estan que se’n ixen! ¡Paradisíac!

S’alça la veda...

9) Al nové, el dibuix que la camiseta ostenta al pit li fa prou de goig, però no li agrada blanca. La prefereix negra i una mica més ampla. No obstant, les negres s’han exhaurit i tot el que queda és de talla mitjana. Llàstima.

Podria declinar amb facilitat l’oferiment de la venedora, basant-se en els dos amics anteriors, però, mig per deixadesa, mig per evitar mals rotllos, finalment trau la pasta, mig remugant entre dents.

10) El desé no sap què fer: o comprar-se-la, desfent-se d’uns quartos que li vindrien de perles el diumenge de vesprada, o estalviar-se eixos diners i lamentar allunyar-se d’una camiseta tan xula, malgrat tindre l’armari que pega un esclafit i no fer-li falta res més.

Ronseja indecís un moment inacabable, però... ¡Xè! Si tothom en demana una, ¿per què ell ha de ser menys?

Quan tira mà a la butxaca, s’adona que només té just per a l’entrada al recinte i un got de cervesa. ¡Serà possible! S’ho ha gastat tot en el sopar i la ronda de cubates. ¡Si és que no para de beure, xè! Ara es queda sense camiseta. ¡Cague’nl’hòstia!

11) I, per últim, l’onzé sí que se n’agencia una, però no per imitar als companys.

Ell no els ha vist agafant-ne cap. S’ha parat a pixar en un arenal de la platja, vora un camp, i ha arribat tard a la disco, quan estaven ja tots dins. Ha hagut de fer cua tot sol i, un cop a la taquilla, en veure tant barates eixes camisetes blanques de cotó 100%, se li ha il·luminat la cara.

Sempre busca samarretes així. Quan va a córrer pel terme de Sueca sol vestir de tons clars amb tal de ser visible als cotxes, si es fa fosc. Igual que les prostitutes amb què es creua per algunes carreteres. Però és diferent, la seua intenció és que no l’atropellen.

A més, si la tela és de cotó o teixit natural, la roba transpira millor i no li dóna calor ni l’ofega tant com la fibra sintètica. Ell és molt suador i té del tot verificat que amb el poliester la pell no respira bé, i sempre acaba xorrant a rieres, completament rebentat.

Ha sigut una troballa estupenda, aquesta de New Sunset. Les samarretes que guarda als calaixos estan ja que transparenten de tantes llavades. I els camalets quasi que també. Ara que hi cau... per això se’l miraven tant ahir al vespre aquelles prostitutes, perquè duia els groguets d’ADIDAS, eixos cenyidets... ¡Ara sí que l’han fotut!

Cal renovar vestuari. Dilluns mateix, sense falta, directe a DECATHLON, que venen les rebaixes.

Això es diu començar les vacances amb energia, sí senyor.

Presa d’un vigor insospitat, l’onzé i últim compare s’introdueix radiant en la discoteca, a punt de reunir-se amb la resta d’amics i amb totes les altres camisetes.

Sueca, 1 d’agost de 1999

Joanjo Aguar Matoses

A la meua colla, ‘Penya LA CASETA’ (de Svheke)

(Últims retocs: Sueca, 21-12-2008)

Un dia, una biografia

Salut Camilleri i Rumbau (Sueca, 1984) és estudiant de cinqué d'enginyeria química a la Universitat Politècnica de València. Durant la seua formació va estar tot un any a Irlanda per especialitzar-se en protecció mediambiental ¡, a partir de gener del 2009, partirà a Hannover (Alemanya) amb una beca Leonardo per completar els seus estudis universitaris.
Salut debutà amb l'Últim Toc Teatre el desembre del 2007 amb l'animació nadalenca que tingué lloc al centre comercial Suecaparc, on representà, juntament amb la seua germana Mercé, una de les folletes del Pare Noel. Posteriorment, tingué el debut oficial als escenaris amb El Betlem de la Pigà tot interpretant una de les xiquetes de l'obra de Matilde Salvador. Ja en l'any 2008 participà en 1707-2007: De la nit a la mañana, Femení Singular i La mirada del primat.
La nostra actriu es fan del grup britànic Cold Play i una gran lectora de literatura escrita en anglés. Sens dubte trobarem a faltar les seues quiches i el seu caràcter extrovertit i afable durant la seua estada a terres germàniques.

La notícia de la setmana

Sis joves són atesos per intoxicació després d'ingerir un pastís de haixix.

Sis joves universitaris de Villanueva de la Cañada (Madrid) hagueren de ser atesos per intoxicació després d'haver ingerit una gran quantitat d'estupefaents en consumir un pastís que contenia haixix. Un d'ells hagué de ser traslladat a l'hospital a causa de la gravetat del seu estat.

Sobre les quatre de la matinada la Guàrdia Civil rebé un avís d'Emergències que alertava que hi havia un problema a un xalet de la localitat. Una patrulla es desplaçà al lloc i s'entrevistà amb una xica que els va comunicar que tant ella com altres cinc joves que estaven a la casa es trobaven malament i sol·licitaven assistència mèdica.

Sembla ser que l'origen del malestar era un pastís que acabaven de consumir durant una festa per celebrar l'inici del curs universitari. En entrar a la casa, els agents comprovaren que cinc joves, quatre dones i un home, estaven gitats en distintes zones del xalet amb forts marejos.

Efectius de Protecció Civil els traslladaren al Centre de Salut de la població. Posteriorment, l'home necessità assistència hospitàlaria urgent a causa de les fortes taquicàrdies que sofria.

Els guàrdies civils recolliren mostres del pastís que fou remés a l'Institut Nacional de Toxicologia que confirmà la presència de cànnabis.

D'aquesta forma, aquestos sis universitaris, malgrat haver consumit substàncies il·legals, han rebut l'ajuda i l'auxili de la guàrdia civil que senyalà en un comunicat que "más allà del delito, la guardia civil siempre vela por la seguridad y el bienestar de los ciudadanos a los que sirve".

Per últim destaquem que els joves es troben en perfecte estat.

Europa press

Amb xanques i a la babalà

Després de fer-ho a les festes de l'arròs, aquest Nadal l'Últim Toc tornarà a col·laborar amb Maduixa Creacions.

Durant les pròximes festes nadalenques l'Últim Toc Teatre actuarà en cavalcades de diversos índrets de l'estat. És per això que les darreres setmanes l'agrupació ha estat assajant amb xanques per tal de fer més cridanera la participació als espectacles Megànimals, Carambola i Joguines de l'empresa d'arts escèniques Maduixa Creacions. Després de la bona sintonia mostrada amb Maremàgnum a la cavalcada de l'arròs, aquesta companyia torna a comptar amb la participació de l'Últim Toc Teatre per portar a terme els seus espectacles.

Gent de bé

Urbà Lozano a més d'escriptor és professor, i com a bon docent, ensenya. Tanmateix no sols transmet als seu alumnat llengua i literatura, sinó que també els ensenya a descobrir. Gràcies a ell hem descobert aquesta joia de la literatura, un conte de Santiago Rusiñol escrit l'any 1898. El relat parla de la incomprensió de la societat, d'aquell temps, per l'art, en aquest cas pel teatre de carrer, i com la gent pot arribar a ser cruel amb la gent que vol crear i aportar quelcom al món.
En un dels seus espectacles l'actor Xavi Castillo confessava que una vegada la seua mare anà a veure'l actuar i en acabar l'actuació li digué: "Fill meu, i per fer això et paguen?". Gràcies a Déu tot canvia.

GENT DE BÉ

Santiago Rusiñol (Fulls de vida)

El soroll del timbal i els crits del clown ens varen fer anar a la plaça.
La plaça era petita i plena de gom a gom. L’estanc i l’apotecari, els esglaons de l’iglésia, i fins els balcons d’una casa de noblesa, tancat i barrats tot l’any, vessaven pagesos i menestrals, vells i criatures, per veure la funció que quatre pobres gimnastes havien organitzat amb gran bombo i campanilles.
Formaven la companyia una noia d’uns vint anys, pigada i magra, d’una blancor embrunida pels tràngols de l’aire lliure; els cabells, d’un ros tan esclarissat que semblaven la crin groga d’una panotxa pansida; els ulls, d’un blau quasi sense blau, i tota ella una trista flor polsosa, collida als jardins del nord i arribada en aquell poble amb embalatge barato; un noi magristó, desllorigat com un vímet, i també ros i escardalenc; i, per fi, dos homes, la qual missió en aquell grupo semblava un contrasentit: el clown, que tenia de fer riure, feia una cara de penes que no es podia mirar; i el que havia d’ésser l’Hèrcules i aguantar el pes de la casa amb prou feines es podia tenir dret i sostenir la missèria.
El clown començà a fer rotllo i a dir-ne alguna de les seves, a treure’s joguines de les amples i obertes butxaques; i, com que es gratà la perruca i el públic va sospitar el perquè de la picor, aquell graciós acudit els guanyà la voluntat i es va fer amo del sufragi.
Ja hi érem. Mentres ell butxaquejava va entrar el magre atleta a la pista i, saludant amb més cortesia que modos, allà va!, d’un salt, si no mortal, bastant perillós, es va enfilar al torniquet i va lluir la presència.
N’havem de dir la presència per no ofendre l’estament; però el tipo afaitat de fresc i vist allí a tota la vista, tenia molt de barber i una mica de tenor. Somreia, amb cert somrís de ballarina, però guardant l’expressió de l’home fort i nervut que si no té musculatura en tindria de tenir, perquè l’ofici s’ho porta. Si ell no en tenia, el bon home, no era pas que escatimés el fer planxes, sinó perquè, escassejaven els aliments substanciosos; i, si bé ell comprenia que les forces que ensenyava eren més forces de flaquesa que forces de corpulència, no obstant i això, ell movia el joc de muscles de què podia disposar amb aquella dignitat dels homes d’amples espatlles. El vestit era de punt i havia tingut el punt que fos d’una rosa ben sufocat d’aquell rosa imitant carn de persona, que duu el capità Manaia i tota la seva tropa; si bé es té de dir que, així com aquells soldats tenen la vermellor a les cames, aquí era tot al revés: el cos, de color de vi, i, baixant cames avall, dessufocant-se i perdent-se fins a arribar a les sandàlies, blanques de la polseguera de tots els camins de la terra.
Un cop dalt del torniquet, mentres el clown continuava la broma, va començar a donar voltes i més voltes, que sols hauria aguantat un ventrell buit com el seu; va provar alguns equilibris fent tentines, que més semblaven mareig de debilitat que exercicis voluntaris; va baixar, o potser va caure, pagant amb el saludo de sempre; va pujar de nou amb un desfici d’esquirol que s’ha escapat; i, penjat de peus a la barra, va agafar el nen amb les dents; i el nen, amb el ventre inflat, amb les cames dislocades i amb eixa mirada d’home que tenen al fons dels ulls les criatures perdudes, estirava els bracets pertot arreu, arreplegant avellanes que els pagesos li tiraven, com si fos una mona d’orgue.
En aquestes, el clown vinga anar fent broma, cop de fer broma seguida, mentres els gimnasta va emprendre un altre exercici. Es va ajeure a terra, sobre d’un drapot que en tindrem de dir catifa, i amb les plantes dels peus enlaire, és a dir, de cap per avall, va fer un senyal, i d’un salt la criatura va pujar sobre els palmells de lo que feien de mans, i, amb ells o amb elles per maquinària, de la puntada de peu que va donar a l’infantó va tirar-lo a l’alçada de les branques, com si fos una pilota.
An aquell home que tal flaquesa tenia, li sobrava força en les cames per rebotre aquell cos limfàtic i malaltís que anava amunt i avall i rodava i s’encongia com una troca de nervis; aquell home tan efeminat de cara no tenia un raconet compassiu per a la pobra criatura, i per guanyar-li la vida, la vida li malmetia; i el noiet, cada sotrac que rebia, el pagava amb un somrís obligat, amb un moviment de pena, com si tingués un ressort, que al pegar sobre els seus ossos fes anar el cordill dels llavis i fes tirar un petó al públic.
El clown, que no parava la broma d’entretenir i distreure a l’amable concurrència, va entrar de torn en el número, i aquí, em pararia, perquè és impossible el descriure els gestos estranys, les fantàstiques ganyotes, les rialles forasteres, les contorsions de la cara i del cos i de les cames, i els cops de cap contra terra, contra els plàtans, contra els pagesos, contra ell mateix, i contra tot lo que trobava, que va arribar a fer i a donar per fer riure an aquella gent de bé, fent d’il·lustrat auditori.
Prou els féu riure! Aquelles girades de cara, que tretes amb instantani haurien sortit ganyotes d’una suprema tristesa, bé prou que els varen fer riure. Aquelles contorsions dels nervis, que semblaven una agonia del riure, prou van fer riure a tothom. Tant van fer riure, que quan allargava el braç, i la mà, i la safata, i la perruca, amb cara que ja no reia; quan ensenyava una súplica a darrera la farina, les línies reien encara, i els badocs també, i tot el poble i tothom es feia creus que hi hagués gent tan divertida i que amb aquell bon humor es demanés caritat. Si hagués tingut mals-de-cap no estaria tan de gresca. Allò era de broma i valia més anar-se’n.
Ja marxaven, quan un crit va sortir de tots plegats, un crit de sorpresa, de diversió inesperada.
─ En Vianda! En Vianda ve! Vine aquí, Vianda, i fes-ne alguna.
Era en Vianda, el benaventurat del poble, el beneit oficial; un beneit gras i cepat, brut i garrell i de mirada travessera, que arribava a poc a poc, amb una llesca de pa que tenia mitja cana.
Tots li varen obrir pas i el van encarar amb el clown.
El van encarar amb el clown, que al veure-se’l davant seu i al sentir-se comparada la seva broma bohèmia amb la beneitor de l’altre una amargor tan fonda devia entrar-li a l’ànima, que va donar una mirada an aquell pilot de bé tan penetrant i somniosa, que es va enrogir fins la farina i es van marcar dues arrugues tristes i despreciatives a cada banda dels llavis.
─ Fes-ne una, Vianda! ─ anaven cridant.
─ Fes-ne una!
─ Digues alguna cosa!
─ Canta!
─ Fes les forces!
─ Apa, Vianda!
I en Vianda, no sabent lo que passava, atordit, badant i lelo, va comprendre per experiència pròpia que aquells homes demanaven caritat, i deixà caure en la safata aquella gran llesca de pa.
Allò promogué un explosió de rialles i de crits.
─Quina pensada! ─ varen dir, girant l’esquena, tota aquella gent de bé─. És el beneit més beneit que tenim en tot lo poble!

Un dia, una cançó

Aquest estiu l'Últim Toc va veure l'espectacle Brokers d'Yllana i va conèixer alguns dels seus components. En aquesta obra surt aquesta cançó de Murray Head que encisà la majoria d'ultimtoquians. Després d'aconseguir-la i escoltar-la una vegada i una altra, avui us oferim la traducció de Say ain't so Joe en la nostra llengua. Com a curiositat dir-vos que la cançó té diverses interpretacions. Una d'elles diu que està adreçada al jugador de beisbol Joe Jackson, acusat d'haver fet trampa en un partit de la lliga nord-americana. Els seus fervents admiradors en no donar crèdit al fet li deien: "Say ain't so Joe" (digues que no és cert). Altra interpretació ens diu que Joe és en realitat Richard Nixon, president dels Estats Units durant la Guerra del Vietnam , i que fou acusat d'haver posat micròfons a la seu del Partit Demòcrata, concretament a l'hotel Water Gate, per espiar el seu rival polític. Tanmateix, Murray Head declarà als anys 70 que aquesta composició és un cant a la decepció que provoquen els polítics als Estats Units i a la Gran Bretanya. És per tot això, que de segur que molts us hi sentiu identificats.

Digues-me que no Joe

Digues-me que no, Joe, per favor, digues-me que no

Això no és el que vull escoltar Joe

Tinc dret a saber-ho

Digues-me que no, Joe, per favor, digues-me que no

De segur que ens estan mentint Joe,

Per favor, digues-nos que no.

Ens digueren que el nostre heroi jugà la seua millor carta

I no sap com continuar

Estem aferrats al seu encant i al seu somriure decidit,

Però els vells temps han marxat.

Potser la imatge i l’imperi s’ensorraren

Els diners s’han esfumat

La paraula d’un home ens mantingué units

Però la veritat s’esdevé implacable

Digues-me que no, Joe, digues-me que no,

Dipositàrem les nostres esperances en tu, Joe

I ens estan arruïnant l’espectacle

Oh nena, no creus que ens cremarem?

Oh nena, no creus que ens cremarem?

Anem a passar pàgina, anem a aprendre,

anem a cremar-nos, anem a cremar-nos...