Això diu que era un home molt pobre, molt pobre, molt pobre, i com que li agradaven les històries i rondalles i no tenia diners per a comprar llibres vivia a la ciutat ─on ningú no sap contes─, se les va escriure ell. Quan la bona gent, compadida, li va regalar un devocionari perenne, un televisor vell i un trencaclosques nou, era ja massa tard i continuava escrivint-se contes i més contes. Com aquell que fa:
Dues notes a peu de pàgina s'havien enamorat. Com que vivien en pàgines encarades ─la 212 i la 213─, eren felices a la llibreria, sense cap altre contratemps que alguna mà fullejadora d'un possible comprador. Però un estudiant s'endugué el llibre i començaren a passar hores separades. Un dia l'estudiant en subratllà una i l'altra es va enfadar: "no m'agrada que et pintes", digué, i tingueren una baralla. Portaven ja una setmana sense parlar-se quan l'estudiant deixà obert el llibre entre ambdues pàgines per anar a comprar tabac i fou atropellat per un cotxe. El pare del xicot volgué conservar per sempre la seua cambra tal com ell l'havia deixada: la cadira una mica separada de la taula, el cendrer ple de burilles, el llibre obert entre les pàgines 212 i 213...
Josep Vicent Marqués. Amors impossibles.
1 comentari:
Que trist!!! Per favor!!!!!
Publica un comentari a l'entrada