dijous, 5 de juny de 2008

Mor Josep Vicent Marqués als 64 anys


El sociòleg va ser un dels impulsors del valencianisme polític i cultural a partir dels anys seixanta. El seu delicat estat de salut es va complicar fa uns dies per un infart cerebral.


El sociòleg i escriptor valencià Josep Vicent Marquès va morir al migdia d'ahir en l'Hospital La Fe de València, on havia ingressat fa uns dies a causa d'una recaiguda en el seu delicat estat de salut, que el mantenia en una residència des de fa uns mesos. El conegut intel·lectual -va ser habitual en tertúlies televisives en els anys noranta- tenia 64 anys i serà incinerat a les 15.30 hores d'avui en el Crematori del Cementiri General de València. Marquès, pare de dos fills, es va sotmetre a un trasplantament de fetge en 1999, però la seva salut es va deteriorar al sofrir a la fi de 2005 un ictus, problema que se li va reproduir fa uns mesos i que li va obligar a romandre en una residència fins al recent empitjorament del seu estat. Les seves restes mortals van ser traslladades en la vesprada d'ahir al Tanatori Municipal.

Roig, nacionalista i ecologista. Són els senyals ideològics de presentació que Josep Vicent Marquès -col·laborador en diverses etapes de LEVANTE-EMV- va repetir en incomptables ocasions des de la dècada dels seixanta fins als primers anys d'aquest segle, quan la seva presència pública es va anar diluint a causa de la malaltia i els problemes socials que el van acompanyar. Va Haver de deixar així mateix a partir de finals del 2005 les seves classes com professor de Sociologia en la Universitat de València. Marquès va formar part del grup de joves universitaris que va renovar el valencianisme cultural i polític en els anys seixanta. "El neovalencianisme", segons la definició de Joan Fuster, autèntic pare ideològic d'aquest projecte de nacionalisme modern. Eliseu Climent, Alfons Cucó, Joan Francesc Mira, Lluís V. Aracil, Vicent Álvarez, Valerià Miralles, Ricard Pérez Casado o Josep Lluís Blasco són alguns noms d'aquella generació que Cucó va batejar com del 1941. Marquès, nascut en 1943, era dels joves de la "quadrilla", i anys més tard, en repassar aquella etapa amb molta ironia i una mica de dolent raïm en el llibre Tots els colors del roig (1997) es va referir a ella com un grup "molt mirat i elitista". Va estudiar en els Jesuïtes de València, com Climent i alguns altres que han marcat -i marquen- la política valenciana. Es va llicenciar el 1964 en Dret amb el premi extraordinari, per a doctorar-se bastants anys després amb una tesi sobre Sociologia, disciplina en la qual va ser un dels noms més coneguts en el panorama estatal. Activitat intel·lectual i política van molt unides en aquells anys de joventut. Va formar part de la Associació Valenciana Socialista, hereva del Moviment Social Cristià de Catalunya (la Mosca, com la van etiquetar amb humor) i germen del Partit Socialista Valencià (PSV), aquell partit de curta vida (es va dir d'ell que va morir de causa natural i sense acta de defunció entre 1967 i 1970) que va reunir a una bona nòmina dels noms fonamentals de l'esquerra democràtica. Va fundar després d'aquesta experiència Germania Socialista, els membres de la qual (la seva primera esposa, Cèlia Amorós, entre ells) es definien com "comunistes no autoritaris, amb tendències anarquistes i ecologistes". Marquès va reivindicar per a aquest grup més tard -quan les teories sobre el nacionalisme valencià guanyaven ressò- el primer allunyament de les teories fusterianes dels Països Catalans com pla polític. L'acció per la qual van ser més coneguts fou un intent de sabotatge del camp de golf del Saler amb herbicides. En aquella època va produir País perplex, l'obra amb la qual va guanyar el premi Joan Fuster d'assaig del 1973 i una peça clau en la reflexió moderna sobre la identitat valenciana. De la seua obra també destaquen No és natural (premi Fontanarrosa 1980), Amors Impossibles (1983), Sexualitat i sexisme (1991) i Curs elemental per a barons sensibles i masclistes recuperats (1991) són alguns dels seus llibres, en els quals va manifestar la seva preocupació ecologista i per la igualtat entre sexes.
Diari Levante

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Este blog de l'últim toc pareix un blog d'una funeraria o un blog d'esqueles...


jajajaja

es broma, eeeh!

Anònim ha dit...

Una broma sense gens de gràcia.