dilluns, 22 de desembre de 2008

Avui, un relat de Joanjo Aguar



Les Camisetes

Una colla d’onze amics va la nit d’un dissabte d’estiu a New Sunset, una terrassa-discoteca situada a vora mar prop de València, al costat de la urbanització Port Saplatja, també anomenada ‘La menuda Venècia’.

A l’entrada de la discoteca ofereixen, a bon preu, camisetes del propi local, per celebrar el cinqué aniversari de la seua inauguració.

D’aquest grup d’amics, tots, llevat de tres, es quedaran una d’eixes camisetes, però cadascun per un motiu ben diferent.

1) Al primer no li abelleix comprar-se la camiseta, però en demana una amb tal de despuntar davant dels altres, donant-se-les de modern i decidit. Malgrat que, en realitat, l’agafa per evitar que els seus col·legues comenten entre ells que és un garrepa, incapaç d’amollar quatre duros per una mísera samarreta que, damunt, no és ni de marca.

2) El segon se la compra perquè també ho ha fet el primer, per no baixar el llistó. Encara que, en principi, no pretenia quedar-se-la. Ni li agradava l’entallat, ni tenia en ment, a aquestes hores de la matinada, gastar-se els xavos en modelets. I menys encara en una vulgar camiseta blanca amb un dibuix tant coent. Un poc trellat.

3) El tercer es veu forçat a acceptar-la per no donar la nota. Fa poc que s’ajunta amb eixa colla i no vol marejar la perdiu. ¿Tots se’n apropien una? Doncs ell s’hi suma al comboi general. ¿Com va a desbaratar la festa per un tros de tela, xè?

La veritat és que de primera ullada no li feia massa gràcia, però ara que s’hi fixa millor... el dibuix li sembla curiós. Vaja, ¡si és bastant còmic! I eixos colors tant cridaners... Al cap i a la fi, no està gens malament, malgrat caure-li una mica curta.

4) Al quart li ha vingut bé la decisió dels altres perquè ell sí que volia comprar-se’n una, amb tal de conservar un record de New Sunset i sobretot de Port Saplatja, la xicoteta Venècia. Ha trobat el lloc encantador, amb tots eixos canals. És tant romàntic...

Cert que la camiseta no li pareix ni bonica ni lletja, però l’objecte en si no és l’important. Evocar els moments sublims de la vida, això és el que compta.

¡Quin miracle, la coincidència de pensament entre ells! Altrament, hauria acabat sense souvenir. No li agrada destacar. L’aterroritza que el critiquen a la seua esquena de malbaratador, mà trencada, mig fantasma o presumit, com n’opina tota la colla del primer amic que ha entrat a la disco.

5) El cinqué se la compra perquè li ha pegat per col·leccionar material de tots els pubs i discoteques que visita.

Sempre que es planta a un nou garito nocturn, va directe a la barra, pregunta si disposen d’objectes de promoció i ara es queda una gorra, ara un mocador, un ninotet o una samarreta. De vegades dues o tres, si n’hi ha de diversos models.

Tant li era si aquesta nit els amics l’emulaven o no en el seu hàbit. Les manies s’apeguen. Però, total, ell fa sempre el que li naix de dins o, millor dit, el que li rota pels collons. ¿Què li importa com actuen els altres? ¿O què pensen i diguen d’ell? Fora maldecaps, a la puta merda.

6) El sisé igual, i alhora al contrari. Aquest defuig tot calfament de testa i qualsevol confrontació. Es compra la camiseta per fer el que fan tots. En la seua vida està resolt a eludir al màxim els problemes i, per a tal cosa, observa religiosament la gran regla d’or: “Allà on vages, fes el que veges”.

Confia, d’aquesta manera, tindre a tota hora el vent a favor, sense advertir que llavors es troba a mercé de la corrent i Déu sap on acabarà arrossegant-lo. El futur és tant incert...

7) El seté torna al pol oposat. (I agafeu-vos, que ve corba).

Aquest membre de la colla determina no comprar-se la camiseta, i no se la compra, tot i rebolcar-se entre les burles i amenaces dels amics, que el titllen de ronyós, d’agarrat i no sap de quantes coses més.

Però li dóna igual que reneguen o que udolen. No pensa cedir-hi. Si no planejava desenfundar els calés, ningú no té per què obligar-lo. Cadascú és lliure, ¿no?, i més eixint de marxa a divertir-se.

Ell mai no coacciona als altres i, per tant, no vol que el coaccionen a ell. Detesta que es claven en la seua vida o que li marquen unes directrius, com si fos un xiquet. Pitjor encara és quan s’encaboten en trepitjar-lo, com en aquest cas. Poques vegades aconsegueix que el deixen en pau. Generalment, l’única opció que li queda és sublevar-se, resistint ferm, parapetat rere unes fortes conviccions. Més fortes encara, si cap, que previ a començar el setge.

Abans trencat que doblegat”, com va escoltar a Catalunya Ràdio una vegada. No recorda qui ho va dir, algun un okupa o independentista radical, segur, però tenia més raó que un sant. Prefereix encaixar els colps i fuetades que li llancen des de fora abans de consumir-se en els remordiments provocats per una humiliant claudicació. Arribat a aquest extrem, la vergonya li oprimiria el pit i li cremaria les entranyes. L’infern en vida. ¡Això mai!

A més, ¿per què pegar-li tantes voltes? No té sentit ni substància. Si, en fi, parlem d’una simple peça de roba, una cosa tant materialista i supèrflua com una xunga samarreta discotequera...

Qual roca de granit, tira avant rodolant i entra en la pista de ball.

8) El huité tampoc no té intenció d’agafar cap camiseta, i no ho fa. Delerós d’internar-se prompte en la frondosa discoteca, es posa a observar el ramat, l’eguassada salvatge, la diversitat femenina que ofereix el vast territori inexplorat. Espera trobar-hi manades de xicones i pillar alguna que altra accessible. Un rotllo, un polvo... ¿qui sap? Si és que es deixen, clar. A les xorbes d’esta zona costanera no les té encara tipificades i desconeix de moment les seues preferències. Es tracta d’espècimens peculiars, exòtics, altament sensibles. Caldrà estudiar a fons com entrar-los sense provocar una desbandada.

¡Ah, sí! Sobre la camiseta... Si el seté se l’hagués comprada, ell no sap què hauria fet. Potser el mateix, o potser no. Però, ¿a què ve eixa pregunta? Un caçador innat rebutja tota distracció. L’essencial és que ja penetra en la foscor de la disco i de seguida arribarà a la pista central, que és on proliferen, exhibint-se i paonejant-se, les ties més bones. ¡Mira! ¡Sí que n’hi ha, sí! ¡I estan que se’n ixen! ¡Paradisíac!

S’alça la veda...

9) Al nové, el dibuix que la camiseta ostenta al pit li fa prou de goig, però no li agrada blanca. La prefereix negra i una mica més ampla. No obstant, les negres s’han exhaurit i tot el que queda és de talla mitjana. Llàstima.

Podria declinar amb facilitat l’oferiment de la venedora, basant-se en els dos amics anteriors, però, mig per deixadesa, mig per evitar mals rotllos, finalment trau la pasta, mig remugant entre dents.

10) El desé no sap què fer: o comprar-se-la, desfent-se d’uns quartos que li vindrien de perles el diumenge de vesprada, o estalviar-se eixos diners i lamentar allunyar-se d’una camiseta tan xula, malgrat tindre l’armari que pega un esclafit i no fer-li falta res més.

Ronseja indecís un moment inacabable, però... ¡Xè! Si tothom en demana una, ¿per què ell ha de ser menys?

Quan tira mà a la butxaca, s’adona que només té just per a l’entrada al recinte i un got de cervesa. ¡Serà possible! S’ho ha gastat tot en el sopar i la ronda de cubates. ¡Si és que no para de beure, xè! Ara es queda sense camiseta. ¡Cague’nl’hòstia!

11) I, per últim, l’onzé sí que se n’agencia una, però no per imitar als companys.

Ell no els ha vist agafant-ne cap. S’ha parat a pixar en un arenal de la platja, vora un camp, i ha arribat tard a la disco, quan estaven ja tots dins. Ha hagut de fer cua tot sol i, un cop a la taquilla, en veure tant barates eixes camisetes blanques de cotó 100%, se li ha il·luminat la cara.

Sempre busca samarretes així. Quan va a córrer pel terme de Sueca sol vestir de tons clars amb tal de ser visible als cotxes, si es fa fosc. Igual que les prostitutes amb què es creua per algunes carreteres. Però és diferent, la seua intenció és que no l’atropellen.

A més, si la tela és de cotó o teixit natural, la roba transpira millor i no li dóna calor ni l’ofega tant com la fibra sintètica. Ell és molt suador i té del tot verificat que amb el poliester la pell no respira bé, i sempre acaba xorrant a rieres, completament rebentat.

Ha sigut una troballa estupenda, aquesta de New Sunset. Les samarretes que guarda als calaixos estan ja que transparenten de tantes llavades. I els camalets quasi que també. Ara que hi cau... per això se’l miraven tant ahir al vespre aquelles prostitutes, perquè duia els groguets d’ADIDAS, eixos cenyidets... ¡Ara sí que l’han fotut!

Cal renovar vestuari. Dilluns mateix, sense falta, directe a DECATHLON, que venen les rebaixes.

Això es diu començar les vacances amb energia, sí senyor.

Presa d’un vigor insospitat, l’onzé i últim compare s’introdueix radiant en la discoteca, a punt de reunir-se amb la resta d’amics i amb totes les altres camisetes.

Sueca, 1 d’agost de 1999

Joanjo Aguar Matoses

A la meua colla, ‘Penya LA CASETA’ (de Svheke)

(Últims retocs: Sueca, 21-12-2008)


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Uis, tots ho llegiu igual de mal? o es el meu ordinador que ja demana vacances de nadal????

Anònim ha dit...

renova´t l´ordinador,,, Ja