Urbà Lozano a més d'escriptor és professor, i com a bon docent, ensenya. Tanmateix no sols transmet als seu alumnat llengua i literatura, sinó que també els ensenya a descobrir. Gràcies a ell hem descobert aquesta joia de la literatura, un conte de Santiago Rusiñol escrit l'any 1898. El relat parla de la incomprensió de la societat, d'aquell temps, per l'art, en aquest cas pel teatre de carrer, i com la gent pot arribar a ser cruel amb la gent que vol crear i aportar quelcom al món.
En un dels seus espectacles l'actor Xavi Castillo confessava que una vegada la seua mare anà a veure'l actuar i en acabar l'actuació li digué: "Fill meu, i per fer això et paguen?". Gràcies a Déu tot canvia.
En un dels seus espectacles l'actor Xavi Castillo confessava que una vegada la seua mare anà a veure'l actuar i en acabar l'actuació li digué: "Fill meu, i per fer això et paguen?". Gràcies a Déu tot canvia.
GENT DE BÉ
Santiago Rusiñol (Fulls de vida)
El soroll del timbal i els crits del clown ens varen fer anar a la plaça.
La plaça era petita i plena de gom a gom. L’estanc i l’apotecari, els esglaons de l’iglésia, i fins els balcons d’una casa de noblesa, tancat i barrats tot l’any, vessaven pagesos i menestrals, vells i criatures, per veure la funció que quatre pobres gimnastes havien organitzat amb gran bombo i campanilles.
Formaven la companyia una noia d’uns vint anys, pigada i magra, d’una blancor embrunida pels tràngols de l’aire lliure; els cabells, d’un ros tan esclarissat que semblaven la crin groga d’una panotxa pansida; els ulls, d’un blau quasi sense blau, i tota ella una trista flor polsosa, collida als jardins del nord i arribada en aquell poble amb embalatge barato; un noi magristó, desllorigat com un vímet, i també ros i escardalenc; i, per fi, dos homes, la qual missió en aquell grupo semblava un contrasentit: el clown, que tenia de fer riure, feia una cara de penes que no es podia mirar; i el que havia d’ésser l’Hèrcules i aguantar el pes de la casa amb prou feines es podia tenir dret i sostenir la missèria.
El clown començà a fer rotllo i a dir-ne alguna de les seves, a treure’s joguines de les amples i obertes butxaques; i, com que es gratà la perruca i el públic va sospitar el perquè de la picor, aquell graciós acudit els guanyà la voluntat i es va fer amo del sufragi.
Ja hi érem. Mentres ell butxaquejava va entrar el magre atleta a la pista i, saludant amb més cortesia que modos, allà va!, d’un salt, si no mortal, bastant perillós, es va enfilar al torniquet i va lluir la presència.
N’havem de dir la presència per no ofendre l’estament; però el tipo afaitat de fresc i vist allí a tota la vista, tenia molt de barber i una mica de tenor. Somreia, amb cert somrís de ballarina, però guardant l’expressió de l’home fort i nervut que si no té musculatura en tindria de tenir, perquè l’ofici s’ho porta. Si ell no en tenia, el bon home, no era pas que escatimés el fer planxes, sinó perquè, escassejaven els aliments substanciosos; i, si bé ell comprenia que les forces que ensenyava eren més forces de flaquesa que forces de corpulència, no obstant i això, ell movia el joc de muscles de què podia disposar amb aquella dignitat dels homes d’amples espatlles. El vestit era de punt i havia tingut el punt que fos d’una rosa ben sufocat d’aquell rosa imitant carn de persona, que duu el capità Manaia i tota la seva tropa; si bé es té de dir que, així com aquells soldats tenen la vermellor a les cames, aquí era tot al revés: el cos, de color de vi, i, baixant cames avall, dessufocant-se i perdent-se fins a arribar a les sandàlies, blanques de la polseguera de tots els camins de la terra.
Un cop dalt del torniquet, mentres el clown continuava la broma, va començar a donar voltes i més voltes, que sols hauria aguantat un ventrell buit com el seu; va provar alguns equilibris fent tentines, que més semblaven mareig de debilitat que exercicis voluntaris; va baixar, o potser va caure, pagant amb el saludo de sempre; va pujar de nou amb un desfici d’esquirol que s’ha escapat; i, penjat de peus a la barra, va agafar el nen amb les dents; i el nen, amb el ventre inflat, amb les cames dislocades i amb eixa mirada d’home que tenen al fons dels ulls les criatures perdudes, estirava els bracets pertot arreu, arreplegant avellanes que els pagesos li tiraven, com si fos una mona d’orgue.
En aquestes, el clown vinga anar fent broma, cop de fer broma seguida, mentres els gimnasta va emprendre un altre exercici. Es va ajeure a terra, sobre d’un drapot que en tindrem de dir catifa, i amb les plantes dels peus enlaire, és a dir, de cap per avall, va fer un senyal, i d’un salt la criatura va pujar sobre els palmells de lo que feien de mans, i, amb ells o amb elles per maquinària, de la puntada de peu que va donar a l’infantó va tirar-lo a l’alçada de les branques, com si fos una pilota.
An aquell home que tal flaquesa tenia, li sobrava força en les cames per rebotre aquell cos limfàtic i malaltís que anava amunt i avall i rodava i s’encongia com una troca de nervis; aquell home tan efeminat de cara no tenia un raconet compassiu per a la pobra criatura, i per guanyar-li la vida, la vida li malmetia; i el noiet, cada sotrac que rebia, el pagava amb un somrís obligat, amb un moviment de pena, com si tingués un ressort, que al pegar sobre els seus ossos fes anar el cordill dels llavis i fes tirar un petó al públic.
El clown, que no parava la broma d’entretenir i distreure a l’amable concurrència, va entrar de torn en el número, i aquí, em pararia, perquè és impossible el descriure els gestos estranys, les fantàstiques ganyotes, les rialles forasteres, les contorsions de la cara i del cos i de les cames, i els cops de cap contra terra, contra els plàtans, contra els pagesos, contra ell mateix, i contra tot lo que trobava, que va arribar a fer i a donar per fer riure an aquella gent de bé, fent d’il·lustrat auditori.
Prou els féu riure! Aquelles girades de cara, que tretes amb instantani haurien sortit ganyotes d’una suprema tristesa, bé prou que els varen fer riure. Aquelles contorsions dels nervis, que semblaven una agonia del riure, prou van fer riure a tothom. Tant van fer riure, que quan allargava el braç, i la mà, i la safata, i la perruca, amb cara que ja no reia; quan ensenyava una súplica a darrera la farina, les línies reien encara, i els badocs també, i tot el poble i tothom es feia creus que hi hagués gent tan divertida i que amb aquell bon humor es demanés caritat. Si hagués tingut mals-de-cap no estaria tan de gresca. Allò era de broma i valia més anar-se’n.
Ja marxaven, quan un crit va sortir de tots plegats, un crit de sorpresa, de diversió inesperada.
─ En Vianda! En Vianda ve! Vine aquí, Vianda, i fes-ne alguna.
Era en Vianda, el benaventurat del poble, el beneit oficial; un beneit gras i cepat, brut i garrell i de mirada travessera, que arribava a poc a poc, amb una llesca de pa que tenia mitja cana.
Tots li varen obrir pas i el van encarar amb el clown.
El van encarar amb el clown, que al veure-se’l davant seu i al sentir-se comparada la seva broma bohèmia amb la beneitor de l’altre una amargor tan fonda devia entrar-li a l’ànima, que va donar una mirada an aquell pilot de bé tan penetrant i somniosa, que es va enrogir fins la farina i es van marcar dues arrugues tristes i despreciatives a cada banda dels llavis.
─ Fes-ne una, Vianda! ─ anaven cridant.
─ Fes-ne una!
─ Digues alguna cosa!
─ Canta!
─ Fes les forces!
─ Apa, Vianda!
I en Vianda, no sabent lo que passava, atordit, badant i lelo, va comprendre per experiència pròpia que aquells homes demanaven caritat, i deixà caure en la safata aquella gran llesca de pa.
Allò promogué un explosió de rialles i de crits.
─Quina pensada! ─ varen dir, girant l’esquena, tota aquella gent de bé─. És el beneit més beneit que tenim en tot lo poble!
La plaça era petita i plena de gom a gom. L’estanc i l’apotecari, els esglaons de l’iglésia, i fins els balcons d’una casa de noblesa, tancat i barrats tot l’any, vessaven pagesos i menestrals, vells i criatures, per veure la funció que quatre pobres gimnastes havien organitzat amb gran bombo i campanilles.
Formaven la companyia una noia d’uns vint anys, pigada i magra, d’una blancor embrunida pels tràngols de l’aire lliure; els cabells, d’un ros tan esclarissat que semblaven la crin groga d’una panotxa pansida; els ulls, d’un blau quasi sense blau, i tota ella una trista flor polsosa, collida als jardins del nord i arribada en aquell poble amb embalatge barato; un noi magristó, desllorigat com un vímet, i també ros i escardalenc; i, per fi, dos homes, la qual missió en aquell grupo semblava un contrasentit: el clown, que tenia de fer riure, feia una cara de penes que no es podia mirar; i el que havia d’ésser l’Hèrcules i aguantar el pes de la casa amb prou feines es podia tenir dret i sostenir la missèria.
El clown començà a fer rotllo i a dir-ne alguna de les seves, a treure’s joguines de les amples i obertes butxaques; i, com que es gratà la perruca i el públic va sospitar el perquè de la picor, aquell graciós acudit els guanyà la voluntat i es va fer amo del sufragi.
Ja hi érem. Mentres ell butxaquejava va entrar el magre atleta a la pista i, saludant amb més cortesia que modos, allà va!, d’un salt, si no mortal, bastant perillós, es va enfilar al torniquet i va lluir la presència.
N’havem de dir la presència per no ofendre l’estament; però el tipo afaitat de fresc i vist allí a tota la vista, tenia molt de barber i una mica de tenor. Somreia, amb cert somrís de ballarina, però guardant l’expressió de l’home fort i nervut que si no té musculatura en tindria de tenir, perquè l’ofici s’ho porta. Si ell no en tenia, el bon home, no era pas que escatimés el fer planxes, sinó perquè, escassejaven els aliments substanciosos; i, si bé ell comprenia que les forces que ensenyava eren més forces de flaquesa que forces de corpulència, no obstant i això, ell movia el joc de muscles de què podia disposar amb aquella dignitat dels homes d’amples espatlles. El vestit era de punt i havia tingut el punt que fos d’una rosa ben sufocat d’aquell rosa imitant carn de persona, que duu el capità Manaia i tota la seva tropa; si bé es té de dir que, així com aquells soldats tenen la vermellor a les cames, aquí era tot al revés: el cos, de color de vi, i, baixant cames avall, dessufocant-se i perdent-se fins a arribar a les sandàlies, blanques de la polseguera de tots els camins de la terra.
Un cop dalt del torniquet, mentres el clown continuava la broma, va començar a donar voltes i més voltes, que sols hauria aguantat un ventrell buit com el seu; va provar alguns equilibris fent tentines, que més semblaven mareig de debilitat que exercicis voluntaris; va baixar, o potser va caure, pagant amb el saludo de sempre; va pujar de nou amb un desfici d’esquirol que s’ha escapat; i, penjat de peus a la barra, va agafar el nen amb les dents; i el nen, amb el ventre inflat, amb les cames dislocades i amb eixa mirada d’home que tenen al fons dels ulls les criatures perdudes, estirava els bracets pertot arreu, arreplegant avellanes que els pagesos li tiraven, com si fos una mona d’orgue.
En aquestes, el clown vinga anar fent broma, cop de fer broma seguida, mentres els gimnasta va emprendre un altre exercici. Es va ajeure a terra, sobre d’un drapot que en tindrem de dir catifa, i amb les plantes dels peus enlaire, és a dir, de cap per avall, va fer un senyal, i d’un salt la criatura va pujar sobre els palmells de lo que feien de mans, i, amb ells o amb elles per maquinària, de la puntada de peu que va donar a l’infantó va tirar-lo a l’alçada de les branques, com si fos una pilota.
An aquell home que tal flaquesa tenia, li sobrava força en les cames per rebotre aquell cos limfàtic i malaltís que anava amunt i avall i rodava i s’encongia com una troca de nervis; aquell home tan efeminat de cara no tenia un raconet compassiu per a la pobra criatura, i per guanyar-li la vida, la vida li malmetia; i el noiet, cada sotrac que rebia, el pagava amb un somrís obligat, amb un moviment de pena, com si tingués un ressort, que al pegar sobre els seus ossos fes anar el cordill dels llavis i fes tirar un petó al públic.
El clown, que no parava la broma d’entretenir i distreure a l’amable concurrència, va entrar de torn en el número, i aquí, em pararia, perquè és impossible el descriure els gestos estranys, les fantàstiques ganyotes, les rialles forasteres, les contorsions de la cara i del cos i de les cames, i els cops de cap contra terra, contra els plàtans, contra els pagesos, contra ell mateix, i contra tot lo que trobava, que va arribar a fer i a donar per fer riure an aquella gent de bé, fent d’il·lustrat auditori.
Prou els féu riure! Aquelles girades de cara, que tretes amb instantani haurien sortit ganyotes d’una suprema tristesa, bé prou que els varen fer riure. Aquelles contorsions dels nervis, que semblaven una agonia del riure, prou van fer riure a tothom. Tant van fer riure, que quan allargava el braç, i la mà, i la safata, i la perruca, amb cara que ja no reia; quan ensenyava una súplica a darrera la farina, les línies reien encara, i els badocs també, i tot el poble i tothom es feia creus que hi hagués gent tan divertida i que amb aquell bon humor es demanés caritat. Si hagués tingut mals-de-cap no estaria tan de gresca. Allò era de broma i valia més anar-se’n.
Ja marxaven, quan un crit va sortir de tots plegats, un crit de sorpresa, de diversió inesperada.
─ En Vianda! En Vianda ve! Vine aquí, Vianda, i fes-ne alguna.
Era en Vianda, el benaventurat del poble, el beneit oficial; un beneit gras i cepat, brut i garrell i de mirada travessera, que arribava a poc a poc, amb una llesca de pa que tenia mitja cana.
Tots li varen obrir pas i el van encarar amb el clown.
El van encarar amb el clown, que al veure-se’l davant seu i al sentir-se comparada la seva broma bohèmia amb la beneitor de l’altre una amargor tan fonda devia entrar-li a l’ànima, que va donar una mirada an aquell pilot de bé tan penetrant i somniosa, que es va enrogir fins la farina i es van marcar dues arrugues tristes i despreciatives a cada banda dels llavis.
─ Fes-ne una, Vianda! ─ anaven cridant.
─ Fes-ne una!
─ Digues alguna cosa!
─ Canta!
─ Fes les forces!
─ Apa, Vianda!
I en Vianda, no sabent lo que passava, atordit, badant i lelo, va comprendre per experiència pròpia que aquells homes demanaven caritat, i deixà caure en la safata aquella gran llesca de pa.
Allò promogué un explosió de rialles i de crits.
─Quina pensada! ─ varen dir, girant l’esquena, tota aquella gent de bé─. És el beneit més beneit que tenim en tot lo poble!
1 comentari:
Quin relat més dur!
Publica un comentari a l'entrada