dilluns, 12 de gener de 2009

Tot recordant l'Ovidi



AUTOCRÍTICA I CRÍTICA (Bon vent i barca nova, 1978)

Tancat a casa la major part del temps, no sóc amant de llepar. No tinc déus, ni pensaments de trobar-me en tal cas. Jo sóc qui sóc. Si vols veure'm, em veus. El meu treball el demostre com puc. I tant com puc, em done tot a ell. Millor, pitjor, el judici ja és vostre,i amb l'ofici, arribaré a ser vell. Llavors veurem quina retribucióem tocarà en tant que jubilat. Si dic això, és perquè com he dit, no sóc amant de llepar un sol dit.Jo sé que vaig amb les meues cançonssaltant històries, saltant situacions. Ara dic groc, i després passe al verd, sé que és difícil seguir-me l'explicat. Per tant, per tots, em vaig a presentar:jo ací explique a la meua manerauns fets, un temps, una estima, una idea,jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Per a uns pollet, per a altres una fera. Com bé veureu, no arribe a l'u setanta.Si com he dit al bell començamentsóc dels qui resta a casa el major temps,no és pas per boig, ni per sentir-me estrany. És per el dubte. I dubte molt companys: Quina és la porta que s'obre sense pany? Quantes persones et reben sense engany? Quants parlen d'ells dient que de tu parlen? Quan m'estaran posant en dubte ara? Doncs repeteix: jo parle del meu temps,estime el viure d'un colp ja per a tothom.Tinc un partit i una ideologia, dic el que dic sense cap covardia,però també sé el preu de tot això:més tard o d'hora m'arribarà sentència. Car no interessa, qui no llepa amb paciència. M'aïllaran, dient que m'he aïllat, diran o diuen que ja sóc acabat. No pense pas donar-me per guanyat.Mentre com jo no m'empasse la porga d'aquells que creuen que tot està tan clar.Respecte això amb tot el meu respecte,admire artistes, admire comediants.Però jo sóc jo, i no em puc deslligar. De mi mateix poc més puc explicar.Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso. Jo sóc l'artista, el cantant, el pallasso.
Som els artistes: el cantant, el pallasso.