“Fins i tot jo vull ser Cary Grant". Així definia el cèlebre actor la seva admiració cap a qui aparentava ser, una façana darrere de la qual s'amagava un home turmentat entre l'estrella i la persona. Una vida on ara se submergeix l'escriptor Marc Eliot.
A Grant, La biografia, Eliot defineix l'actor com un tipus simpàtic, elegant, obsessionat amb el seu aspecte físic, seductor, fantasiós, gasiu fins a la medul·la -fins i tot cobrava 25 centaus per cada autògraf que signava-, de personalitat addictiva amb tendència a l'autodestrucció i de vegades inestable.
No és difícil imaginar que en Cary reunia tots els ingredients per a ser un esquer fàcil de la premsa sensacionalista, on, sense embuts, en més d'una ocasió es va xafardejar sobre la seva relació, obertament homosexual, amb l'atlètic actor de westerns Randolph Scott.
A Grant i Scott els unia, com afirma Eliot, "el seu gust per beure, fumar, la roba cara, l'humor sorneguer i que ambdós, sexualment, no eren especialment tòrrids, ja que consideraven el sexe com una mica accessori".
L'ombra de l'homosexualitat
Però si havia una remor que podia danyar la imatge d'una estrella era el fet de ser homosexual, assumpte que Grant, obsessionat amb triomfar, posaria punt i final amb la seua boda amb Virginia Cherrill, protagonista del film de Chaplin Luces en la ciudad.
Incapaç d'oblidar Scott, aquest va ser el primer dels quatre divorcis de l'artista al llarg de la seva vida. L'actor fins i tot va arribar a assegurar que els seus fracassos matrimonials es devien al fet que només s'enamorava de les dones que suplien la dolorosa absència de la seva mare, qui, suposadament, va morir quan Grant tenia 10 anys, encara que dues dècades més tard l'actor descobriria una veritat tràgica: la seva mare estava viva i tancada dins un manicomi.
El refugi de l'alcohol i el LSD
Incapaç de sentir-se feliç, l'insegur Grant, "l'home més estimat del món que va lluitar al llarg de la seva vida per trobar l'amor", esmorteïa el seu dolor a força de litres d'alcohol. Amb els anys, va arribar a superar el seu alcoholisme, medicant-se durant gairebé dues dècades, amb dosis de LSD en teràpies controlades al costat d'altres celebritats com l'escriptor Aldous Huxley.
Però si va haver un drama personal que sempre va perseguir Cary va ser la negativa de l'Acadèmia d'Hollywood a concedir-li un Oscar, a pesar de les seves magistrals interpretacions en pel·lícules com La fiera de mi niña, Historias de Filadelfia o Encadenados.
Massa independent i d'esquerres
I és que, en l'època del star-system que en Cary gosés treballar de manera independent, i fins i tot imposés condicions a les grans companyies cinematogràfiques, va fer guanyar-se l'antipatia dels membres de l'Acadèmia, una enemistat que es va accentuar després de la guerra quan li van acusar d'estar "massa a l'esquerra", entre altres coses, per la seua defensa a favor de Charles Chaplin o Ingrid Bergman, marginats per Hol·lywood. El primer per antimaericà, immoral i comunista i la segona per adúltera.
Finalment, en 1970, quan un dels seus successors, Gregory Peck, presidia l'Acadèmia de Cinema i van començar a respirar-se vents de canvi, Grant va rebre l'Oscar honorífic a una carrera "sense precedents". Diuen que, el dia que li van comunicar el premi, en Cary va trencar plorar.
Article publicat a El País
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada