dimecres, 18 de juny de 2008

Avui... un relat de Joanjo Aguar


Avui us oferim un relat del nostre amic i integrant de l'Últim Toc Joanjo Aguar, apassionat lector, cinèfil i escriptor de guàrdia.


Amic meu
"Amic meu. Benvolgut amic. ¿Per què no et quedares per sempre a la vall, a la nostra vall? Aquella vall que exploràrem junts quan érem uns xiquets...Tu vas ser qui m'ensenyà a estimar eixe lloc, allí on jo vaig nàixer i on tu renasqueres, envoltats d'un paisatge que et va captivar tant i que, a força d’insistir, també acabà captivant-me a mi, profundament.Tu, amic meu, tens la culpa de què, durant estos últims mesos, haja estat recordant totes les nits el meu poble, enyorant els seus camps, tornant a viure les nostres aventures pel bosc... (com sempre, sense pujar-hi massa alt, per no arrimar-nos a l’inquietant territori dels llops, això sí).Si m'haguesses deixat ser un xiquet com tots els altres, ara no m'importaria haver-me separat de la vall. Però no, el destí va fer que ens coneguérem, i la meua vida va canviar per complet.Recorde la primera vegada que et vaig veure. Em semblares massa flac i pàl·lid. És clar, la malaltia que et va obligar a vindre a les muntanyes, per a recuperar-te, no abandonava amb molt bon aspecte a tots aquells que aconseguíeu sobreviure.Si no t'hagués conegut, segur que ara seria més feliç. Però això ja és impossible. Des d'aquella ocasió en què t'acostares a mi i, per encetar la conversa, parlares del bon dia que feia, començares a obrir-me els ulls a l'encant natural de la serra on vivíem. Quan recorde que contava als altres xiquets tot allò que em deies, em ric, perquè aquells sempre em responien amb un to despectiu: "Eixe senyoret està com una puta cabra".I, en realitat, cabres pareixíem quan ja havies recobrat les teues forces i volies que jo et mostrara tots els meus amagatalls secrets. Ara em sembla graciós que en un principi desconfiara de tu, però aquest amarg moment és el menys apropiat per a divertir-me, després de fer-te el que t'he fet, amic meu.Les tenebres estan envaint totes estes ruïnes. Sé que haig de tornar amb els meus companys, però no vull separar-me més de tu. No, no vull.M'agrada recordar-te ple d'energia, com en els estius següents als de la teua recuperació.L'estiu era l'època de l'any que jo més esperava. No perquè hi havia més faena i més menjar, sinó perquè feia que tornàrem a estar junts, gaudint de nou de la llum i l’escalfor del sol. Però, estos dos anys seguits que no has vingut al poble, han sigut temps de melangia. Em trobava trist perquè enyorava la teua presència, les teues rialles, la teua peculiar forma de veure la vida. Una manera de sentir que anares mostrant-me estiu rere estiu. Fins que va esclatar el conflicte.I ara, amic meu, estàs ací immòbil. El teu cos inanimat va quedant-se fred, gelat. No crec que puga suportar més aquest contacte, però els meus braços no volen abandonar el cos del meu amic. Perquè ara tan sols ets un cos. Tu ja no ets aquell a qui vaig envejar secretament, fa molt de temps, quan encara no et coneixia de veritat. Contemple el teu cadàver i no em crec que tanta vitalitat i il·lusió davant el món s'haja quedat en no res, s'haja esvaït. Deu seguir existint, però... ¿on?En l'obscuritat que ho està envoltant tot, encara puc distingir les faccions del teu rostre, contretes. És molt expressiu, però ¿què expressa? ¿Dolor? ¿Sorpresa? ¿La mateixa sorpresa i impotència que he experimentat jo en veure't en terra, als meus peus?És com si l'última sensació que has tingut s’hagués congelat en el temps. Però, ¿què ocorre? ¿Que ja no pots sentir res més? ¿On estàs? Perquè... aquest que estic contemplant i abraçant, no ets tu. És una beina, una escorça. No em puc creure que tot s'haja acabat. Però, si només és una escorça, ¿on podria trobar-te, amic meu? ¿Em pots escoltar? ¿Em pots contestar? ¿Per què m’has deixat sol, amic? Mai més coneixeré una altra persona com tu.Mai més em regalaran un altre llibre de poesia. ¿Recordes quan et vaig tornar aquell perquè no el comprenia, i tu em digueres que el conservara? No han passat molts estius des d'això, però ara l'entenc tot perfectament. No. No l'entenc. El sent. Tu m'ensenyares a sentir: el meu poble, la vall, la poesia...Mira, el duc sempre amb mi. No està molt espatllat, com té eixes tapes roges tan bones. M'ha fet menys insuportable tots estos mesos de desolació.¡Ah! Ací està el poema que tracta sobre els jóvens guerrers. ¡Com gaudíem recitant-lo en veu alta! ¡Com ens agradava! ¡I com l'odie ara! Si el seu autor sapigués de veritat com és la guerra...¡Aquesta maleïda guerra! ¿Per què ens hem hagut de matar uns a altres? ¿Perquè ho diguen quatre malparits? Que es maten entre ells, si volen, però que a nosaltres ens deixen en pau. Fills de putes.El pitjor és que ens enviaven al front i anàvem tots il·lusionats. ¡Anàvem a defensar la pàtria! Però ara veig que defensar la pàtria significava destruir-la, matar als nostres germans i amics.¿Per què hem hagut de fer-los cas? ¿Per què ens ho pintaven tan bonic? ¿Per què no m'has dit que eres tu? Jo tan sols he vist un uniforme enemic. ¿Per què vivies a l'altra zona? T'ho jure, amic meu, no he sabut que et tenia al davant fins que no m'he acostat a veure el teu cos, el cos de qui intentava agafar-me per sorpresa, voltant les ruïnes. Espera... ara que ho recorde, sí que he notat una sensació estranya quan he llançat el tret. Crec que ha sigut això el que m'ha fet anar a veure a qui havia abatut.¡Si almenys t'hagués vist la cara! T’hauria pogut reconéixer, i no hauria disparat. Però amb tan poca llum...Tu sí que m'has reconegut després, amic meu. A pesar de la teua agonia, m'has reconegut. El teu rostre fred m'ho testimonia cada vegada que el mire, cada vegada que el toque.¡Déu meu! ¿Per què m’han impulsat a matar-te? En poques setmanes m’he carregat a molta gent, de vegades xiquets i xiquetes, i també he vist morir a molts companys de batalló. Però, fins a hui, mai havia experimentat una pena tan amarga i profunda, un intensíssim dolor que em gela l'ànima, despullant-me de tota esperança, i em mostra la gran cruesa de la soledat.T'he assassinat, amic meu. Ets l'única persona que m'havia ensenyat a viure la vida. I jo, en canvi, tot el que he fet per tu, ha sigut donar-te la mort.No meresc ni tocar-te. M’incorporaré al regiment i ja no pensaré mai més en tu. No sóc digne ni d’evocar la teua memòria.¡Oh! ¡Déu! ¿Per què ho hauré fet? ¿Per què m’he vist obligat a disparar? ¿Per què he segat la vida de tantes persones, al llarg d'estos mesos? ¿Per què hauré acabat amb tu, amic meu?Sé que haig de tornar amb els altres companys..., però no tinc ànims. No vull que em vegen plorant. A més... ¿on estaran tots? Ja no distingisc res. Hi ha tanta foscor envoltant-me...Eixa figura que es mou... ¿serà dels nostres? Prepararé el fusell per si de cas. Però em dóna tant de fàstic haver d'empunyar un arma, després del que he fet, amic meu... Crec que no tindré ànims per a prémer el gallet, si és dels enemics... ¡Oh! ¡M'ha sentit! I encara no sé si és dels nostres. ¿Com vaig a disparar-li? Però, ¿i si em dispara ell primer? Només trobe forces per a apuntar amb el fusell, però el meu dit està com paralitzat. No vol llançar cap tret. I jo tampoc. Malgrat que, si no el mate jo, serà ell qui acabarà amb mi.Així i tot..., ho he decidit. Ara sé que ja mai no tornaré a obrir foc. Seguisc apuntant a eixa figura que ve cap ací, però he llevat el dit del gallet.Amic meu, ho faig per tu. No mataré a ningú més en tot el que em queda de vida.¡Vaja! Allà prop... veig moure's unes ombres projectades sobre les ruïnes. Acabe de perdre a la figura que tenia al davant. Crec que m'ha descobert. Segur que no és dels nostres. Ara se sent xiuxiuejar on s'han mogut aquells espectres. Definitivament, no són dels nostres. I crec que m'han rodejat.Les ombres s'estan acostant. De seguida arribaran ací.Continue apuntant amb el fusell. No sé cap a on. Ho faig d'esma. En realitat, jo voldria desfer-me d’aquest instrument del dimoni i enviar-ho tot a fer punyetes. Però no puc. La por m'impedeix que òbriga les mans i llance a terra l'arma, la maleïda arma amb la qual t'he matat, amic meu.Eixes formes... continuen guanyant terreny, poc a poc. Només desitge que comence la descàrrega d'una vegada. Espere que no es prolongue molt la meua mort, així prompte podré reunir-me amb tu, amic meu".