dilluns, 3 de novembre del 2008

Final del trajecte


Ahir l'Últim Toc Teatre va posar punt i final a una obra que ha marcat la història de la nostra agrupació. Al llarg de diversos articles publicats al bloc haureu comprovat, aquells que no l'heu vista, que 1707-2007 De la nit a la mañana ha estat l'obra més reixidida que hem fet fins al moment.

Tot va començar fa gairebé dos anys quan Manolo López, president de la falla Xúquer, i l'ajuntament de Sueca, ens cridaren, una vegada més, per posar el toc teatral a l'entrega de premis literaris infantil i juvenil. Anteriorment, havíem col·laborat fent obres com El Quixot (2005) i Llunàtics (2006), espectacles que de la mateixa manera que De la nit a la mañana havien fet de manera "express" però, això sí, sempre amb ganes i grans dosis d'humor. Aleshores, durant un sopar ultimtoquer ens preguntàrem: "Ja que l'any 2007 és el tres-cents aniversari de la batalla d'Almansa, ¿per què no fem una obra sobre el tema?". I, pensat i fet, durant dues setmanes ens farcirem de textos, llibres i música (d'Al Tall) referent al tema i creàrem "l'obreta d'enguany per als premis".

L'estrena fou caòtica, grata i imprevisible. Fou caòtica perquè el xic que havia de fer de cremat tenia una reunió d'empresa i avisà, a una hora per començar l'espectacle, del seu compromís laboral. Ja us podeu imaginar el pobre Carles Gandia, amb el mòbil fent-li fum i cara de cirmcumstàncies. I, sobretot, la meua expressió facial quan em va dir: "Emili, no tenim cremat". Tanmateix, com Carles és un home de recursos, va localitzar un cullerenc de categoria que, amb permís de Teresa Llàcer (la cremada oficial), ho va fer genial malgrat eixir sense assajar. Però si encara no hi havia prou per tenir el cor en un puny, Clara Màñez, que feia el pesonatge de guia aquella vesprada, arribà després d'un dur dia en la facultat de medicina, a 5 minuts d'iniciar l'obra. Com podeu comprovar els nervis estaven allí florint com mai, però un cop revisàrem que hi èrem tots, s'apagaren els llums i s'encengué la màgia. La peça teatral començà el seu curs.
La cosa anava bé, la gent reia, i molt, els artistes estàvem eufòrics durant la interpretació perquè l'espectacle rutllava, i quan el públic gaudeix a la platea, a l'escenari es frueix de valent. Però, agafa't que vénen corbes! Durant el combat de boxa entre Basset i Berwick, es despenjà un tros de tela negra que feia de bambolina. A Déu gràcies que estava Enric, el cullerenc d'abans, aguantant com un tità la tela marinera mentre Felip V anava a buscar una grapadora entre bastidors per solucionar l'inconvenient. Perquè si l'Enric no se n'arriba a adonar, la tela, que estava enganxada amb velcro, hauria fet un efecte dominó que hauria deixat l'escenari amb "el cul en l'aire". Tot i això cap espectador se n'adonà, ni tan sols, alguns dels actors i actrius, i prosseguirem amb la representació.
Ara bé allò de grata i imprevisible. Grata perquè hi hagueren vítols, aplaudiments i felicitacions a dojo. Imprevisible perquè l'ajuntament volia que la representàrem el 6 de maig al Centre Bernat i Baldoví i, posteriorment, el Casal Jaume I volia que Sueca la tornara a veure el dia de la jornada de reflexió de les eleccions municipals i autonòmiques del 2007. És a dir, en qüestió de tres mesos la fèrem tres vegades. I, per a postres, torrons. Gràcies a la gestió de Paco Castells (el llaurador) l'interpretàrem altre cop a l'Universitat de Gandia en una data històrica, la de l'aniversari: 25 d'abril de 1707. I, com a l'estiu tot el món viu, el 3 de setembre a Benifairó de les Valls, i a l'aire lliure senyors, amb pantalla gegant i micros inalàmbrics. Tot el poble vingué a veure'ns i l'actuació va ser genial. Es notava que cada vegada que la fèiem la milloràvem i a mesura que l'assajàvem ens venien noves idees que l'anaven enriquint.
Pensàvem que no la faríem més, però ves per on, que Paco i Carles la presenten al SARC i "nyas coca" ens la seleccionen. Alfara del Patriarca, Bonrepòs i Mirambell, la Font de la Figuera, Xeresa i La Llosa de Ranes volen veure la nostra interpretació històrica de la Batalla d'Almansa.
És ací on tenim un punt d'inflexió que ens ha marcat. Començàvem a estar ja en el llindar de "la professionalitat" atès que amb el SARC hi havien contractes pel mig i la nostra reputació com a grup estava en joc. Ara podíem trepitjar un escaló més amunt en el món teatral. Uns es convoiaren i altres digueren que massa responsabilitat, però la il·lusió va poder més i ens muntàrem al tren de la faràndula.

Començàrem el Tour de De la nit a la mañana, com no, un 25 d'abril del 2008, i ahir 2 de novembre del 2008 aquest tren va arribar a la seua última estació. En aquest viatge han pujat nous integrants com Laia, Salut, Mercé, Júlia, Carmen, Diògenes i Joanjo. D'altres com Sarah, Xavi, Josep Alfred, Manolo,Toni i Malonda han agut de baixar perquè malgrat que ens agrada el teatre, no hi podem viure d'ell i les responsabilitats laborals, universitàries i familiars no es poden deixar de banda. Cal dir que durant aquest trajecte, ens hem rigut a balquena, hem discutit, alguns s'han emocionat, altres ens hem equivocat, ens hem donat les gràcies i ens hem demanat perdó. I, sobretot, hem gaudit d'allò més fent el que més ens agrada. Ha estat un viatge intens, ple d'emocions i que ens ha ampliat horitzons que mai pensàvem que els coneixeríem. Potser ahir no va ser el millor final, tinguèrem un xicotet problema tècnic mentre actuàvem que va marejar tot el grup, però la cirereta del pastís ja feia temps que l'havíem posada. Durant aquest temps s'ha creat una colla de gent unida per un vincle tan bonic com necessari com és el teatre, amb ganes de crèixer, compartir, millorar i oferir quelcom tant als integrants de l'Últim Toc com a un públic. Aquesta conseqüència és el millor regal que ens ha deixat De la nit a la mañana, aquesta sí que és la cirereta del pastís.



3 comentaris:

tonio ha dit...

lo millor és la veu que li ficareu a Lorenzo Milà... ñes conya... Enhorabona pel que haveu aconseguit amb 'De la nit...'

Anònim ha dit...

És un final de trajecte;D´acord.
Però açò no s´acaba ací.
Estic convençut que "De la nit a la mañana" tornarà.
No sé quan serà,ni com,ni amb quí,però,aquesta història contada com ho ha fet L´Últim Toc,no pot desaparéixer ni es podrà oblidar fàcilment.
Temps al temps.
Amb els obstacles,inconvenients i les errades que hem tingut (que de tot se n´aprén)vull felicitar a tots els que han fet possible que açò anara endavant:tècnoactors i com no a tots aqells que han vingut a veure´ns.
Avuí més que mai,"orgullós de ser toquià".
P.D Emili,crònica genial la teva.

Anònim ha dit...

Sublime