Les estrenes del cap de setmana

Set nous films arriben a les pantalles del cinema. La més atractiva, potser, és la cinta d'animació Bee Movie, amb les veus originals d'uns quants actors nord-americans (i ací amb algunes veus conegudes del món de la televisió). Però n'hi ha d'altres. Heus ací una llista de les estrenes d'aquesta setmana.

Bee movie.

Direcció: Steve Hickner i Simon J. Smith. Amb les veus originals de Jerry Seinfield, Renée Zellweger, Kathy Bates, Matthew Broderick i John Goodman. Gènere: Animació. Barry B. Benson és una abella que tot just acaba de sortir de la universitat amb el títol sota el braç. Però descobreix, des del punt de vista professional, que només té una sortida: fer mel. Però la mel no la gaudeixen les abelles sinó els humans. Conscient d'aquesta realitat, Benson decideix de demandar els humans perquè roben la mel a les abelles.

Canciones de amor en el Lolita's Club.

Direcció: Vicente Aranda. Intèrprets: Flora Martínez, Belén Fabra, Carla Sánchez; Eduardo Noriega, Héctor Colomé, Vicente Gil. Gènere: Drama. Basada en la novel·la homònima de Juan Marsé, explica la història de dos germans molt diferents, però les vides dels quals es creuen. Màfia, prostitució, violència i drogues són l'escenari on es desenvolupa la història.

The Nanny Diaries.

Direcció: Shari Springer Berman i Robert Pulcini. Intèrprets: Scarlett Johansson, Laura Linney, Donna Murphy; Chris Evans, Paul Giamatti. Gènere: Comèdia romàntica. El film explica la història d'Annie Braddock, una noia de Nova Jersey que comença a treballar de mainadera per a una família rica de Nova York.

Vacancy (Habitación sin salida).

Direcció: Nimród Antal. Intèrprets: Kate Beckinsale; Luke Wilson, Frank Whaley, Ethan Embry. Gènere: Terror. Una parella es perd, de nit, en una inhòspita carretera. L'únic indret que troben per passar la nit és un estrany motel. A l'habitació on s'hi estan descobreixen una sèrie de cintes de vídeo macabres que reprodueixen sanguinaris crims. Aviat descobriran que ells són les pròximes víctimes i que serà molt difícil de sortir de l'habitació.

Hitman.

Direcció: Xavier Gens. Intèrprets: Olga Kurylenko; Timothy Olyphan, Dougray Scott, Robert Knepper. Gènere: Acció. El film es basa en el videojoc 'Hitman: Codename 47', on el protagonista és un assassí d'elit creat a través d'enginyeria genètica. Però al seu interior amaga una dualitat: tot i que reuneix 'el bo i millor' dels assassins més despietats del món, ha estat educat en una germandat catòlica. Un film per als fans del videojoc i del ritme trepidant d'imatges.

Lady Chatterley.

Direcció: Pascale Ferran. Intèrprets: Marina Hands, Hélène Alexandrinis, Hélène Filieres; Jean-Louis Coulloc'h, Hippolyte Giradot, Berard Verley. Gènere: Drama romàntic. Adaptació de la novel·la que continua l'èxit de D. H. Lawrence, 'L'amant de Lady Chatterley'. Lady Chatterley, Constance, viu en una gran casa en una regió minera d'Anglaterra. Cuida del seu marit, Clifford, que ha tornat paraplègic de la guerra. La seva vida es redueix a la monotonia fins que la família contracta una assistent que tinga cura del marit. Constance queda alliberada i comença a tenir contacte amb el món que hi ha més enllà de les quatre parets de casa.

Mio fratello è figlio unico. ('Mi hermano es hijo único').

Direcció: Danielle Luchetti. Intèrprets: Angela Finocchiaro; Elio Germano, Riccardo Scamarcio. Gènere: Comèdia/Drama. Accio i Manrico són dos germans antagònics: un reservat, l'altre obert; un de dretes, l'altre d'esquerres. Comparteixen, però, l'amor envers Francesca: un correspost, l'altre no. Però a mesura que avança el film, tot allò que semblava diferent acaba convergint.

Font de l'article: www.vilaweb.cat

Cantant sota la pluja

El Palau de les Arts, que va costar als valencians 330 milions d'euros, pateix unes inundacions catastròfiques.

La portaveu socialista en l'Ajuntament de València, Carmen Alborch, ha demanat de nou una comissió municipal d'investigació sobre les inundacions que van afectar la nit del 11 al 12 d'octubre el Palau de les Arts obra de l'arquitecte Santiago Calatrava. Alborch ha mostrat imatges inèdites de l'interior de l'edifici en el moment de la inundació per a subratllar la gravetat del succés. Fins a ara, la Generalitat valenciana i la direcció del Palau han negat l'accés a diputats i mitjans de comunicació per a comprovar els efectes de la inundació. Ací podeu veure el vídeo presentat pel PSPV a les Corts. Cal destacar que el pressupost inicial del Palau de les Arts va ser de 84 milions d'euros, i finalment costà 330. S'estima que la reparació dels danys pot tindre un cost de 3 milions d'euros. Mentrestant el nostre jovent continuarà estudiant en barracons.

Font de la notícia: Diari El País.

El codi de la imaginació

Article de Teresa Llàcer i Viel

Qualificat per El País Semanal com el “llibre més rar”, el Codex Seraphinianus és ni més ni menys que una enciclopèdia de quasi 400 planes il·lustrades que parlen sobre un món imaginari amb un alfabet i llengua propis.

El creador és l´arquitecte italià Luigi Serafini i va tardar 30 mesos (entre els anys 1976 i 1978) en donar-li forma a un món surrealista on trobarem plantes pròpies de El Jardí de les Delícies del Bosco, criatures dalinianes o, fins i tot, metamorfosis kafkianes.

La seua història no té desperdici. Serafini era un arquitecte acabat de sortir de l´universitat quan, un calorós dia de juliol de l´any 1976, es va tancar al seu estudi, agafà un grapat de llapisos de colors i plasmà sobre el paper flors i vegetals inversemblants de vives tonalitats. La idea de fer créixer el nombre de dibuixos i agrupar-los junt a un text escrit en una llengua que, segons l´autor “sortia sola del meu llapis”, va donar com a resultat l´actual Codex Seraphinianus el qual, durant 30 anys, s´ha nodrit d´autors com Jorge Luis Borges o Italo Calvino i que no haguera estat possible sense la intervenció de l´aristòcrata i editor Franco Maria Ricci.

Aquest peculiar marqués, originari de Parma (1937), està considerat el millor editor del món d´obres d´art i biliofília, i fou l´únic capaç de vore la vàlua del manuscrit quan les més renombrades editorials italianes l´havien rebutjat sense massa preàmbuls.

Es va posar a la venda en forma de dos volums enquadernats en tela negra i amb un preu que, llavors, corresponia a la meitat del sou d´un funcionari italià (160.000 lliures). En pocs mesos s´esgotà.

En Internet s´han arribat a pagar 19.000 dòlars per algunes de les primeres edicions (ja esgotades) i entre els seus compradors es troben noms com el de l´excèntric director Tim Burton o el músic Danny Eifman.

Per a desxifrar este llibre (croada en la que apareixen Roland Barthes o Federico Fellini) Serafini ho deixa molt clar: “Per desxifrar el llenguatge, no serveix de res saber llegir. Sols s´ha de ser xiquet, tornar a ser menut... Si haguera tingut un Codex als cinc anys hauria estat feliç. S´ha d´intentar, no?”

Font: Diari El País

"Y dos huevos duros"

Article de Toni Giménez

Tremends, únics, estrafolaris, apassionats. Van ser cinc, per ordre de naixement: Chico, Harpo, Groucho, Gummo (no féu cap pel·lícula) i Zeppo (en féu només algunes).

Eren germans de debò, fills d'un matrimoni jueu vingut de terres alemanyes. El pare era sastre (un desastre de sastre segons ells però molt bon cuiner) i la mare que fins i tot fou empresària artística, és qui impulsà els seus fills al món del teatre. La coneixença i la fama els arribà quan ja portaven molts anys actuant gràcies al cinema. En Harpo va ser un gran arpista (havia creat una afinació pròpia de l'instrument) i un talent com a mim. En Chico un gran pianista (el joc i les dones foren la seva perdició), en Zeppo es dedicà als negocis amb gran èxit i, en Groucho, fou qui més conreà la televisió tot fent diversos programes i actuacions en solitari fins poc abans de morir el 1977. Cal fer ressò que va escriure diversos llibres i articles periodístics.
L'any 1975 se'ls va atorgar un òscar honorífic i en Groucho, en rebre'l, va retreure que feia anys que se'ls havia d'haver concedit, ja que els seus germans Chico i Harpo ja no eren en vida per compartir-lo. Va destacar que tot li ho devien a la seva mare, Minnie, que només va poder veure la primera pel·lícula que van fer (Cocoanouts) i que no havia conegut l'èxit ni la fama que havien arribat a tenir els seus fills.

El gran Groucho, amb el seu humor inapel·lable ens va deixar perles iròniques com aquestes:

"No desitge pertànyer a cap club que accepte com a soci algú com jo"

"Ell pot parèixer un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixe enganyar. És realment un idiota".

"El matrimoni és la principal causa del divorci"

"Fill meu, la felicitat està feta de xicotetes coses: Un iot xicotet, una mansió xicoteta, una fortuna xicoteta…"

Llargmetratges com Una noche en la ópera, Una tarde en el circo, un dia en las carreras o Los hermanos Marx en el Oeste, són algunes de les 14 pel·lícules que realitzaren i que han passat a la història del seté art. Fotogrames i diàlegs que han estat un medicament per a la tristesa atés les dosis de rialles que sempre han despertat. Si voleu veure l'escena completa del camarot piqueu ací i entendreu (si no ho heu entés) el títol de de l'article.

"Reencuentros" una obra genial amb un actor suecà

Tot el món sap com és de violent retrobar-se amb algú que va compartir la seua vida, però amb qui ja no es manté cap tipus de relació. Tot depenent del moment vital que es visca, és possible que caiguem en la temptació de voler a tornar a reviure eixe amor passat. Així i tot, pot ser que hom es felicite per haver perdut de vista tant de temps aquesta persona i per no guardar cap sentiment afectuós.

L'amor i l'atzar ocasionen un còctel de terribles conseqüències. Aquesta amanida de sentiments confosos, murs que s'esfondren, o cors que s'allunyen, és un material de primera per tal que la companyia Bramant Teatre construesca l'obra Reencuentros. Amb aquest espectacle es comparteix el retrobament de 4 exparelles que duien anys sense veure's. El destí vol reunir de nou els 8 personatges que protagonitzen l'obra per comparar com els ha anat després de la seva separació amorosa. Una casualitat que pot suposar un gir tremend en la seva vida. Uns encara són captius de l'odi; uns altres podrien donar-se una nova oportunitat. És possible que entre tots els seus retrets (o dolces paraules) es reconega la pròpia història de l'espectador. Val a dir que no és tracta per a res d'una obra farcida dels tòpics amorosos més "coents" del “et vull-no em vols” ja que l'humor és palpable pertot arreu. A més a més, la càrrega de fons que posseeix la peça convida a recapacitar sobre la vida de parella. Tot servit per un excel·lent repartiment d'actors valencians, entre ells el suecà Rafa Miragall, Reencuentros és una bona teràpia contra el desamor, així com per a vèncer-lo, o per a tornar a caure en ell. En definitiva, una obra que no deixa ningú indiferent.

Podeu veure l'espectacle fins al 2 de desembre al teatre Talia.

Font de l'article: www.dolcecity.com

Riallades a dojo a l'Humoris Causa

Titelles, circ i teatre, en aquest primer festival d'humor

Titelles, circ i teatre per a tots els públics: aquesta és l'oferta de l'Humoris Causa el primer festival d'humor que organitza Mollerussa (població del Pla d'Urgell, Lleida) i que durarà tot aquest cap de setmana. La iniciativa ha estat de la Baldufa un companyia de teatre de Lleida que fa deu anys que es passeja per escenaris de tot Europa. Una vintena d'espectacles, de gèneres humorístics diversos i a càrrec de companyies del país i de fora, es representaran al Teatre Municipal l'Amistat.

Entre les companyies que hi actuaran (tretze en total), hi ha Los Excéntricos, Tabola Rasa, Pa Sucat, Escarlata Circus, Encara farem salat, Marco i Polo, Teatrino dei piedi, la Trova, Tangorditos i FFTIC. Fa dos dies, un ressuscitat general Franco va irrompre en la presentació del festival per fer saber que el prohibiria. La paròdia del dictador, feta a Mollerussa, es pot veure picant ací. Però la intenció dels organitzadors és d'oferir-lo cada any i de consolidar-lo dins el circuit ibèric dels festivals d'humor.

Article publicat al vilaweb.

Mor Fernando Fernán-Gómez als 86 anys

L'actor, cineasta i escriptor Fernando Fernán-Gómez va morir ahir de vesprada a l'hospital madrileny de La Paz, centre hospitalari en el que estava ingressat des de feia uns dies per ser tractat d'una malaltia.

Fernán-Gómez, de 86 anys, ha estat una de les grans figures de l'escena i del Seté Art de l'estat espanyol. Al llarg de la seva carrera va rebre el premi Príncep d'Astúries de les Arts, els Premis Nacionals de Cine i Teatre, la Medalla d'Or de l'Acadèmia de Cine, dos Óssos de Plata a la millor interpretació masculina del festival de Berlín i la més gran quantitat de Premis Goya acumulada per cap altra figura del cine de l'estat espanyol.

Va néixer el 28 d'agost de 1921 a Lima, durant una gira que realitzava per llatinoamèrica la seva mare, l'actriu Carol Fernán-Gómez. Protagonista de gairebé 200 pel·lícules, director de més d'una vintena, escriptor i acadèmic de la Llengua, en la seva filmografia hi figuren títols com Botón de ancla, El inquilino, La venganza de Don Mendo, Ninette y un señor de Murcia, El espíritu de la colmena, Mamá cumple cien años, La colmena, Esquilache, Belle Epoque,Todo sobre mi madre (aquestes dues guanyadores de l'Oscar a la millor pel·lícula extrangera), El abuelo, La lengua de las mariposas i Tiovivo c. 1950.

Cal destacar que el 20 de gener de 2000, Fernán Gómez ingresà a la Real Academia de la Lengua, on ocupaba el seient de la B majúscula. "Creo hallarme entre las personas dispuestas a defender su libertad no con la violencia y la sangre, sino con el pensamiento y la palabra", va dir en el discurs d'ingrés. Poc després, en 2003, l'actor, novel·lista i dramaturg participà en les manifestacions contra la guerra d'Iraq.

El 1992 va pujar per últim cop a un escenari de teatre, en un espectacle dirigit per Mario Gas. La seua darrera gran participació al cinema fou l'any passat, amb un documental a mode de conversació realitzat per David Trueba i Luis Alegre.

A continuacuó us deixem una entrevista de l'any 1997 de Pablo Carbonell (CQC) a Fernán-Gómez. No té pèrdua. Piqueu ací per veure-la.

Les fonts per elaborar l'article han estat:

Diari Avui, El País i http://www.cadenaser.es/.

Notícies breus acabades d'eixir del forn

La presentació del llibre Femení singular d'Urbà Lozano tindrà lloc el proper dia 11 de gener a les 20:00h al n.º 10 del carrer sant Josep de Sueca.

El llibre guanyador del premi Vila de Teulada 2006 es presentarà el segon divendres de gener dins de les Tertúlies de ca Fuster. Com ja havíem esmentat en notícies anteriors, l'acte serà presentat per Abel Guarinos i comptarà amb la participació de L'Últim Toc Teatre que interpretarà una selecció dels relats.

Els dies 2, 3 i 4 de gener L'Últim Toc Teatre acompanyarà els Reis Mags d'Orient al centre comercial Sueca Parc.

Després d'Any Nou, aquesta formació s'encarregarà d'acompanyar Ses Majestats al Sueca Parc. Els reis vindran acompanyats dels seus respectius patges i atendran a tots els xiquets i xiquetes que s'hi acosten a visitar-los. Al seu torn, els dies 21 i 22 de desembre, el Pare Noel també visitarà la gran superfície i saludarà els infants que hi estiguen presents.

Llibres sense paper

Amazon presenta el Kindle, un revolucionari lector de llibres electrònics

Jeff Bezos (foto), director de la llibreria en línia més famosa del món, Amazon va presentar ahir a Nova York el Kindle un aparell per llegir llibres electrònics que ja ha estat batejat per alguns com 'l'iPod dels llibres'. Amb aquesta novetat Amazon vol popularitzar l'ús del llibre electrònic, cosa que ningú no ha aconseguit fins ara i per fer-ho utilitzarà Whispernet, un sistema capaç de connectar el Kindle a internet sense cables a través de la xarxa mòbil.

Whispernet connecta el Kindle a internet tal i com ho fan els telèfons mòbils, de manera que els qui el comprin podran descarregar i comprar llibres des de qualsevol lloc on hi hagi cobertura per als mòbils, sense dependre d'un ordinador connectat a internet o d'una xarxa wi-fi. A més de comprar llibres però, Whispernet permet utilitzar la xarxa per subscriure's diaris electrònics i alguns blocs i fins i tot per navegar per internet. I és aquesta capacitat de connexió gratuïta, la independència respecte a un ordinador o xarxa wi-fi, la que pot marcar la diferència respecte a d'altres intents poc afortunats de comercialitzar aparells semblants, com el Sony Reader l'exemple més recent.

Segons Jeff Bezos treballen amb el Kindle des del 2004 i han intentat fer un producte tan bo com el llibre en molts aspectes, però de fet fins i tot va més enllà. A través del Kindle no només es podran comprar llibres, sinó també llegir-ne les valoracions dels usuaris d'Amazon i del servei o escriure'n ressenyes per als altres lectors. D'entrada hi haurà vuitanta-vuit mil llibres electrònics a l'abast dels usuaris però és previst que la xifra creixi més.

Com els iPod però, el Kindle no fa servir l'estàndard obert, sinó un format propietari de llibres electrònics fet per Mobipoket, una empresa que Amazon va comprar el 2005. Això, d'entrada, vol dir que els llibres comprats per al Kindle no es podran llegir en d'altres lectors de llibres electrònics, tot i que el Kindle sí que podrà llegir documents pdf, per exemple.

El Kindle té la mateixa mida que una llibreta i una pantalla de sis polzades que utilitza la tecnologia E ink i es pot llegir tranquil·lament a ple Sol i que gasta molt poca energia. De fet, l'aparell té una autonomia de fins a trenta hores a causa de la gestió eficaç de l'energia, i només en triga dues a carregar-se completament. A més, tot i que és possible d'ampliar-ne la memòria, sense fer-ho ja pot emmagatzemar uns dos-cents llibres. Costarà quatre-cents dòlars als Estats Units i els llibres electrònics tindran dos preus: deu dòlars les novetats més venudes i dos els clàssics.

Article publicat a www.vilaweb.cat

Les "Mery Chey Band" campiones del café-teatre

L'espectacle músicoteatral de la companyia valenciana Mery Chey Band, Por las mujeres de allá ha estat l'obra guanyadora de la setena edició del concurs Café-Teatre organitzat per Radio City.

Amb un baix, una guitarra acústica i una bateria, les tres actrius oferiren un repertori carregat d'humor i de música que no va deixar ningú indiferent. Les artistes Mariló, Cheche i Gimena es posaren dins la pell de tres dones bastant estereotipades que busquen recollir fons benèfics per "las mujeres de allá" mitjançant un concert. Així ,tot versionant clàssics de la música rock i del soul (a més d'una copla espanyola), aquest trio va intercalar nombrosos gags que van deleitar el públic assistent.
Cal destacar que la dotació d'aquest certàmen ha estat de 3.000 euros. Des de L'Últim Toc Teatre felicitem aquesta formació i desitgem que prompte pugam veure el seu espectacle a Sueca.

Aquest nit concert als Porxets!

Aquesta nit a les 20:00h tindrà lloc l'actuació de la agrupació musical "Els Souvenirs d'Ulisses", formada per Mara Navarro (Sueca), Josep Querol (Carcaixent), Andreu Grau (Alzira), Núria Santacreu (Alzira) i Emili Chaqués (Sueca). Aquestos dos darrers integrants, al seu torn, de l'Últim Toc Teatre. L'espectacle es realitzara a la sala d'exposicions dels Porxets de la capital de la Ribera Baixa dins del programa Espai Jove impulsat pel Consell de la Joventut del mateix municipi. Cal destacar que el concert que ha preparat aquesta formació comptarà amb un repertori ampli que incorporarà versions de cançons conegudes i temes originals. Es convida a totes les persones interessades a acudir-hi per tal de gaudir d'aquest entreteniment musical.

Tutankhamon Superstar

La figura de Tutankamon i de l'Antic Egipte ha estat la base de moltes obres de teatre, pel·lícules i novel·les. Agatha Christie i Terenci Moix han escrit sobre aquestes terres i els seus personatges en les seues obres. Ara, la figura de Tutankhamon, a la qual se li associa molta llegenda negra, podrà ser visitada a Londres per tot aquell qui ho desitge.

Entre els faraons de l'Antic Egipte, el rei nen Tutankhamon va ser un dels que va tenir la tomba més plena de provisions per a la segona vida. Des d'espectaculars joies d'or -algunes semblen de disseny contemporani- fins a una cadira plegable de fusta treballada i decorada amb meticulositat i gust. Tutankhamon va néixer cap a l'any 1343 abans de Crist i va regnar dels 9 anys fins als 19, quan va morir; fins fa poc es creia que l'havien matat però ara una segona teoria addueix que va morir en caure del cavall. La seva mort, però, encara és un misteri.

El que sí que se sap és que la seva tomba va romandre 3.300 anys intacta, fins a l'any 1922, quan l'artista i arqueòleg anglès Howard Carter la va descobrir. Ara, uns 50 objectes exquisits procedents de la tomba i un centenar de peces de l'època en què va viure el rei nen formen l'exposició Tutankhamon i l'edat d'or dels faraons. Una mostra extraordinària, presentada en una subtil coreografia de llums, colors i músiques en l'espai lúdic O2, la Cúpula del Mil·lenni de Londres.

Èxit assegurat
Els organitzadors asseguren que han venut i reservat 325.000 entrades abans d'obrir al públic. Els mitjans de comunicació anglesos ja fa algunes setmanes que parlen d'aquesta arribada del faraó. Tutankhamon segueix sent el hot ticket de les exposicions de Londres, amb el rècord d'1,6 milions de visitants que l'any 1972 van fer cua al Museu Britànic per veure la primera exposició del rei d'or a Anglaterra. La publicitat i també la sofisticació de la mostra auguren que aquest viatge del jove faraó a Londres trencarà el rècord de visitants assolit fa 35 anys. Les vitrines que protegeixen les escultures de pedra, les obres fetes en fusta, les joies d'or i els bustos de marbre estan col·locats en sales fosques amb il·luminació dirigida a l'objecte exposat. Una de les sales presenta dues files de columnes, amb el terra de la mateixa pedra que la columna. Les parets de la sala són de color vermellós: el de la terrissa o la teula de la Vall dels Reis, on està enterrat Tutankhamon.

Ahir, en la presentació de la mostra, Zahi Hawass, secretari general del Consell d'Antiguitats d'Egipte, va dir a diversos centenars de periodistes: "A partir d'ara no hi haurà més dinars de franc; a partir d'aquesta exposició el patrimoni cultural servirà per fer diners i així els podrem gastar en conservació, manteniment i noves excavacions".

Negoci cultural
El govern egipci té previst fer uns 100 milions de dòlars amb aquesta mostra itinerant. El 75% del cost de les entrades a l'exposició, que ha estat a Basilea i Bonn, i que anirà també a Viena, EUA i probablement a Roma, va destinat a l'arqueologia d'Egipte. El preu de les entrades a Londres és de 15 lliures (22,5 euros) de dilluns a dijous i 20 lliures (30 euros) de divendres a diumenge. "Fa 35 anys Tutankhamon va venir a Londres a parlar del descobriment de la seva tomba", va dir Hawass, que va afegir que "ara el rei nen ha vingut per parlar de la seva família, d'Egipte abans de néixer ell i de com era la vida en el seu regnat". Seguint aquesta nova política de deixar obres arqueològiques per subvencionar el patrimoni egipci, Hawass ja està organitzant una altra exposició que rodarà cinc anys pel món i acabarà a Londres.

"Quan jo escric als museus d'arreu del món perquè em deixen alguna peça, sempre rebo respostes peregrines: el Museu Britànic em diu que necessita veure la seguretat dels nostres museus; els alemanys volen que formem un comitè conjunt, altres diuen que les peces no poden sortir perquè són massa fràgils, i després les passegen en taxi. Nosaltres no som els pirates del Carib; som un país respectable i complim els nostres compromisos, però es pensen que si ens deixen la pedra de Rosetta no la tornarem", explica Hawass. L'arqueòleg va aprofitar l'avinentesa per dir que ha demanat cinc obres en préstec per a l'obertura del gran Museu d'El Caire l'any 2012. Entre aquestes cinc peces hi ha el cap de la reina Nefertiti, que és a Berlín, i la pedra de Rosetta, propietat del Museu Britànic de Londres. "Els que ens responsabilitzem ara de l'art a Egipte estem formats a l'estranger, però ara ja tenim uns 500 arqueòlegs egipcis formats a Egipte que són els primers excavadors no estrangers a la Vall dels Reis", va afegir Hawass.

John Taylor, egiptòleg del Museu Britànic, va ser diplomàtic: "Estem estudiant la possibilitat de deixar la pedra de Rosetta per a la inauguració del museu".

Article escrit al diari Avui per Conxa Rodríguez

Els àngels també canten

El passat diumenge 11 de novembre va tindre lloc l'actuació de Lupe Català i Aznar a l'Espai Jove de Sueca. Aquesta cantautora de la ribera treballa com a topògrafa a l'ajuntament de València i dedica el seu lleure a la música. Forma part d'una de les bandes municipals de la localitat i estudia al seu torn percusió. Ha col·laborat diverses vegades amb l'Últim Toc Teatre i mai ha deixat d'assistir-hi a ninguna de les representacions de la formació. Per a goig dels visitants d'aquest bloc us oferim una de les cançons que ens va regalar. S'anomena ojalá. Podeu picar ací per escoltar la cançó.

OJALÁ

Ojalá no fuéramos prisioneros
de nuestros compromisos
de aquello establecido

Ojalá no fuéramos obligados
de lo que es conveniente
a lo que esta pactado

Ojalá que no estuviera mal
darle rienda suelta al sentimiento al alba

Ojalá no fuéramos pasajeros
del tren de la rutina del odio y la mentira
ojalá no fuéramos marineros del barco de las prisas
del mundo sin sonrisas

Ojalá pudiéramos dejar
una de la canas que tenemos al aire

ojalá pudiéramos dejar libre el deseo al tiempo sin necesidad de herir a nadie

Ojalá...

Ojalá pudieramos seguiir los dictados del corazón
en cada momento
Ojalá no fuéramos condenados
de todos los prejuicios
sentencias sin su juicio
Ojalá no fuéramos arrastrados
a los altos reflejos
costumbres de los tiempos
Ojalá pudiéramos volar
sin necesidad de que el apuro no nos de alas

Ojalá pudiéramos dejar libre el deseo al tiempo sin necesidad de herir a nadie

Ojalá...

Ojalá pudiéramos dejar libre el deseo al viento
sin necesidad de herir a nadie
Ojalá pudierámos seguir los dictados del corazón
en cada momento

Ojalá...

El crític recomana

El nostre amic i col·laborador Joanjo Aguar i Matoses, enamorat del seté art, ens ha enviat aquest article sobre una pel·lícula que recomana a tots els incondicionals del cinema.

LEON (El Professional) un film de Luc Besson ______________________________________________

DADES TÈCNIQUES I ARTÍSTIQUES.

Títol: LEON (The Professional)

Any: 1994

Direcció: Luc Besson.

Producció: Luc Besson i Claude Besson (Francia).

Fotografia: Thierry Arbogast.

Muntatge: Sylvie Landra.

Música: Eric Serra.

Interpretació: Jean Reno, Gary Oldman, Natalie Portman, Danny Aiello.

SINOPSI

Un policia corrupte de Nova York assassina a sang freda la família de Mathilda, una xiqueta de dotze anys, la qual decideix venjar la mort del seu germà menut. Per a tal cosa, conviurà amb Leon, un assassí a sou que habita en la mateixa finca, i aprendrà d'ell tot el que necessita per a dur endavant el seu pla de revenja. Arribat el moment, el policia també la buscarà a ella i a Leon, amb objectiu de liquidar-los.

BREU COMENTARI.

"LEON (EL PROFESSIONAL)", pel·lícula de l'any 1994 dirigida per Luc Besson, és una producció francesa ambientada a Estats Units, concretament a Nova York, que gira al voltant de la relació tant especial que s'estableix entre Leon, un assassí professional, i Mathilda, una xiqueta de dotze anys que ha perdut tota la seua família en unes circumstàncies envoltades d'extrema violència. Luc Besson també ha dirigit altres pel·lícules, com "Arthur i els Minimoys", "Juana de Arco", "El Cinquè Element", "El Gran Blau","Nikita" o "Subway". I n'ha produït moltes més, sobretot d'acció, com "Yamakasi", "Taxi 2, 3 i 4", "Els rius de color púrpura 2" o "Danny the Dog".
El que més crida l'atenció de l'estil del director és, sobretot, l'ús que fa del gran angular. Es tracta d'un autèntic mestre a l'hora de rodar amb aquest tipus de lents, i, evidentment, trau profit de la seua capacitat, perquè fa servir molt esta òptica en les seues pel·lícules. També és un director que combina perfectament els diversos tipus d'angulacions i els canvis d'ubicació de la càmera (ubicacions de vegades atípiques), donant-li a cada pla la seua justa proporció. En aquest cas, la pel·lícula "LEÓN", té un estil visual molt sobri i elegant i, resulta en gran mesura recomanable com a obra de referència, de consulta o d'aprenentatge, a nivell cinematogràfic.

Del no-res a la glòria

Diuen que la realitat sempre supera la ficció, i el cas que ara presentem n'és un clar exemple. Malgrat que semble sortir d'una pel·lícula familiar al més pur estil Disney, el cas no deixa d'emocionar a tot el qui el veu. Un col·laborador del bloc ens envia la història.

Paul Potts és un galés d'humil extracció que amb la seva dent partida i el seu vestit barat, va arribar a l'audició del Britain's Got Talent ("Gran Bretanya té talent", un concurs anglès que posseeix el mateix format que Factor X a l'Estat Espanyol) dient que anava a cantar ni més ni menys que "Opera". A l'inici, els rostres del jurat, eren de burla i sarcasme. Però tot just va entonar els primers versos de l'ària Nessun Dorma, els integrants del jurat van quedar bocabadats i el públic es va posar dempeus per a ovacionar al tímid venedor de telèfons mòbils. La component del Jurat Amanda Holden no va poder sinó emocionar-se, i comentar-li "tenim ací el cas d'un petit tros de carbó que es va a convertir en diamant". Tres milions d'usuaris de la seva primera audició en YouTube ho confirmen. Després de vuit setmanes de competició va ser declarat guanyador del concurs. Segurament, molt prompte, estarà venent discos en lloc de telèfons. "Tota la meva vida m'he sentit insignificant. Després d'aquesta primera audició, em vaig adonar que sóc algú", va dir Potts.

Alguns coneixedors de l'Opera comenten i assenyalen els defectes del nou artista, tot oblidant que la seva formació com a cantant es va veure truncada per un tumor, i després per un accident amb moto, circumstàncies que li van impedir pagar-se els cursos que havia començat a rebre a Itàlia. Havia gastat ja uns 30.000 dòlars en classes. Abans del seu accident va aconseguir ser seleccionat per a una classe especial amb el propi Pavarotti, a més va cantar en alguns concerts en el seu país natal. Però, estant fora del circuit operístic semiprofessional i amb els diners comptats, ja no tenia res a perdre, així que es va inscriure en el concurs.

Si voleu veure el vídeo d'aquest aneguet lleig convertit en cigne podeu entra ací.

Un dia, una biografia

Carles Gandia i Cebolla (Sueca, 1978) és diplomat en arquitectura tècnica per la Universitat Politècnica de València. Actualment exerceix la professió d'aparellador a Gandia a més de la de professor d'informàtica a l'EPA de Sueca. La seua formació acadèmica no se centra solament en els estudis universitaris, ja que posseeix el títol de monitor de temps lliure i al seu torn el d'animador juvenil. És per això que ha estat durant gairebé una década dirigint i coordinant els campaments dels juniors de San Pere així com fent tasques d'educador. Tanmateix, la seua passió i vocació ha estat orientada, com no, al món de les arts escèniques.

Va ser fundador, conjuntament amb altres joves de Sueca de L'Últim Toc Teatre, l'any 1994, i des d'aquell moment ha participat activament al si del grup, sent hui en dia, un dels responsables del bon moment artístic de l'agrupació. Ha col·laborat en la majoria d'obres d'aquesta formació, obres com el Betlem de la Pigà, Llunàtics, 1707-2007 de la nit a la mañana i Com a xiquets entre moltes més. La seua faceta histriònica també va lligada al món dels clowns, atés que realitza diverses actuacions d'aquesta branca teatral al llarg de l'any. La relació que posseeix amb un gran nombre de components de Pallasso Hospital així com del seu director Sergi Claramunt, ha fet possible que participés en moltes ocasions en "El ataque de los Clowns" a València. Espectacle de carrer que es desenvolupa diversos cops a l'any amb tota mena de temàtiques, des d'una boda clown fins a una competició de golf clown.

Carles Gandia, és sens cap mena de dubte un dels pilars de L'Últim Toc Teatre i un component estimat i valorat. El seu saber fer, la seua predisposició i el seu bon humor habitual en són mostres tangibles.

L'Últim Toc portarà els Reis d'Orient al Sueca Park

Segons hem pogut saber els responsables d'aquest bloc, L'Últim Toc Teatre serà l'encarregat de portar els Reis d'Orient al centre comercial Sueca Park de la capital de la Ribera Baixa. Durant tres dies, possiblement, els 3, 4 i 5 de gener de 2008, aquesta agrupació guiarà i assessorarà ses majestats per a deliri de tots els infants de la població. L'encarregat de gestionar els actes ha estat el Floppy, component del grup i treballador del centre comercial esmentat. Els mantindrem informats conforme avancen els esdeveniments.

Entrevista a Joel Joan

Amb més o menys intensitat, tots hem vist créixer professionalment Joel Joan, però entre el postadolescent amb garbuix sentimental del serial Poblenou (1994) i el Peer Gynt, dirigit per Calixto Bieito, l’actor ha assolit una maduració espectacular. Entremig, ha fet cinema (dirigit per Francesc Bellmunt, Manuel Huerga, Ventura Pons, David Trueba...), ha creat la seva pròpia companyia de teatre i ha continuat a la televisió escrivint, dirigint, i interpretant sèries exitoses com Plats bruts i Poca Misèria. Se’l considera un bon guionista i un bon director. I és que al teatre també l’han dirigit grans mestres: Sergi Belbel, Javier Daulte, Àlex Rigola, Pep Anton Gómez, Bieito... Ara, repeteix amb Daulte. L’obra es diu Intimitat i és l’adaptació de Gabriela Izcovich de la novel·la homònima de l’anglès Hanif Kureishi. S’estrena a La Villarroel de Barcelona el pròxim dimecres. L’acompanyen en el repartiment Clara Segura, Josep Julien, Pepo Blasco i Elena Fortuny.

Javier Daulte ja havia dirigit Intimitat al Lliure de Gràcia, el 2001. La va veure?

Sí, i vaig quedar fascinat amb el muntatge perquè el Lliure era una sala diàfana, que aconseguia ser la protagonista de tot. Recordo que els actors –entre els quals hi havia Gabriela Izcovich– s’anaven arraconant en una cantonada i el públic s’hi anava apropant. Quan em va trucar per remuntar aquesta funció, el primer que vaig recordar va ser la sala!

Així la ‘Intimitat’ és, també, entre espectador i actors?

És que és bàsica! Nosaltres fem la nostra feina, però en realitat estem dialogant amb el públic. És el ritual de quedar amb una gent a la nit per explicar-li mentides i que se les creguin. El teatre és un lloc on tant l’espectador com els actors estem jugant a prendre’ns el pèl mútuament. Jo vull celebrar l’existència de sales com aquesta (La Villarroel s’ha remodelat recentment), perquè darrerament es fan grans temples de teatre que dificulten la comunicació.

Home! Aquí és on es va estrenar Kràmpack!

És cert, em trobo amb els mateixos camerinos, la mateixa sala, però amb una distribució diferent i una història diferent. Llavors parlava del despertar de la primavera, de la sexualitat. Ara ja estic en una família que es trenca. Cada muntatge em serveix per replantejar-me què faig en aquest món.

Des de Kràmpack el veiem ficat en personatges de la seva edat, és a dir, personatges amb qui ha compartit l’evolució a la maduresa...

M’ho he fet venir bé! Almenys fins al Peer Gynt, que és l’últim que he fet en teatre i que, de fet, també era molt de la meva edat. Jo procuro portar les històries i els personatges que em toca explicar al meu terreny d’interès, de manera que jo trobi un sentit a la història. Estic segur que si en té per a mi, si m’importa el que està passant, hauré fet un pas previ necessari perquè a l’espectador també li importi. Això és crear, aquesta cosa tan fantàstica que es dóna al teatre i únicament al teatre.

Intervé molt en els seus personatges...

És cert que hi intervinc, però cada vegada menys. Jo no puc estar a tot arreu i he d’aprendre a controlar-me i a dedicar-me al que és meu, que és actuar, que és molt difícil. Tan difícil com divertit.

Què explica l’obra?

El meu personatge, Xavier, convida el públic a entrar a la seva intimitat i, a partir d’una crisi matrimonial, mostra com ens comportem en aquest món. Però l’autor es cuida de no treure conclusions, només planteja preguntes: per què deixem les parelles, per què tenim fills, per què deixem de tenir-los, per què els desitgem i després potser molesten... En definitiva, què és el que l’espectador va a fer al teatre? Doncs el mateix que l’actor: intentar entendre, treure ell les conclusions... Gairebé un acte de comunió. I sortirà sabent que, finalment, les preguntes que ell es fa són les que es fa tothom.

Amb Gerard Quintana també van proposar un espectacle íntim...

És cert! Just abans de començar a treballar aquest, vaig fer un espectacle amb el Gerard que es deia Secrets compartits, on ens explicàvem moltes coses i creàvem un vincle a l’escenari que té grans punts de connexió amb aquest. El gran avantatge és que aquí no canto!

Aviat en podrà fer un amb la Clara, amb qui ja han fet força coses junts...

El destí ens ha portat a trobar-nos. Vam coincidir amb el Javier a Ets aquí? i com que l’adoro com a actriu la vaig agafar per a Excuses, a la sèrie i a la pel·lícula, i a Porca Misèria. És molt divertit perquè a la sèrie tenim una relació de companys de feina, no hi ha cap tensió sexual ni de cap mena. En canvi, aquí, som una parella que, lluny d’estar enamorada com la d’Ets aquí?, està en plena crisi. És molt divertit veure la mateixa parella passant per coses diferents, imagino que és molt atractiu per al públic. Jo, com el Javier, el dia que vaig llegir l’obra vaig pensar en la Clara.

La seva companyia ara es diu Arriska, com la seva productora de cinema. Tot és el mateix?

Tots som els mateixos; la companyia és la mateixa.

I en fan, de cinema?

Volem fer una pel·lícula sobre el cas de l’Èric Bertran, que vull que es digui Èric. El guió l’ha escrit en Jaume Cabré i tot just ara l’estem començant a moure per trobar finançament.

Per tant, res a veure amb l’obra de teatre...

No, res a veure amb l’obra del Víctor Alexandre i del Pere Planella. Vam comprar els drets del seu primer llibre, Èric i l’exèrcit del Fènix, i és la mateixa història però explicada de manera radicalment diferent.

Joel, sóc afectada de Renfe, ja he anat a urgències, tot va fatal. Què puc fer, què podem fer els catalans?

Un amic meu diu: a les properes eleccions, no votar ni PP ni PSOE, que entenguin que no se’ns pot "ningunejar" d’aquesta manera.

I ens hem d’abstenir?

No, però no votar els partits que estan en contra dels interessos dels catalans. Per què estan en contra dels nostres aeroports, dels nostres Rodalies, de la Sagrada Família, fins i tot? Jo no ho sé. Jo dic que si em consideren espanyol, doncs que em defensin! Vull un Estat que defensi els meus drets, personals, esportius i artístics. Que què podem fer? Doncs prendre consciència de la guerra en què estem ficats, malgrat que estigui silenciada i ens tractin de paranoics. Hi ha una guerra d’un Estat contra una nació, i on la nació és més feble, com al País Valencià, ataquen amb més fúria. Sense cap pudor faran construccions sobre les víctimes de la Segona República. Al Principat ens defensem una mica millor, però aquesta és una guerra d’un Estat contra una nació, i crec que, al segle XXI, fem una mica el ridícul.

Entrevista publicada al Diari Avui per Teresa Bruna.

Comença la 14a Mostra Internacional de Pallassos de Xirivella

La 14a Mostra Internacional de Pallassos de Xirivella arrancarà el pròxim dia 6 de novembre amb la MOSTRETA, una secció amb programació pròpia d'espectacles infantils, dirigida als escolars de Xirivella. L'estrena de la MOSTRA pròpiament, en la qual s'integra la programació per a tots els públics, tindrà lloc el dia 15 de novembre del 2007, al Teatre Auditori Municipal, amb l'actuació de l'argentí Mirko Màgic i l'espectacle UNA METAMORFOSI DE L'ÀNIMA. Mirko Màgic és el mag que més premis i de major importància ha rebut en l'àmbit internacional de la màgia.mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm

La clausura de la MOSTRA serà el dia 25 de novembre al Pavelló Poliesportiu Municipal, a càrrec de Varuma Teatre, amb MALGAMA CIRCONTEMPORÀNEO I COMPÀS, un equilibri de força i sensibilitat amb el desenvolupament de diferents arts en una espectacular mescla: flamenc, dansa contemporània, teatre i circ. L'espectacle ha rebut el Premi a la Innovació en la Biennal de Flamenc de Sevilla el 2006 i el Premi a l'Espectacle revelació en la Fira de Palma del Rio de Còrdova. Entre la inauguració i la clausura, cal destacar que Vol-Ras presentarà en estrena mundial el seu espectacle CANGUELIS, un interessant treball, amb molt de sentit de l'humor, sobre les pors en la societat actual. Entre altres interessants espectacles, el diumenge 18 de novembre actuarà el belga Bernard Massuir a la plaça de Sant Enric, amb ITIZZ… SOME SING. Este espectacle, després de la seua creació a Nova York, ha viatjat per tot el món i ha obtingut, a més d'un gran èxit de públic, nombrosos premis. Bernard és un bufó cantant, comediant i clown i oferix un espectacle interactiu que és pura poesia i melodia. A més, el dia 16, la companyia Yllana de Madrid oferirà PAGAGNINI, un espectacle que reunix la bogeria d’Yllana i la música, a través del virtuosisme de quatre grans músics capitanejats pel mestre Ara Malikian, un dels més brillants i expressius violinistes de la seua generació. La Mostra Internacional de Pallassos de Xirivella és SOLIDÀRIA i col·labora, a través d'ajudes i convenis, amb diferents organitzacions no governamentals: Metges sense Fronteres, Pallassos sense fronteres i Payasospital. La Mostra està organitzada per la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Xirivella i en esta edició són col·laboradors: Teatres de la GeneralitatValenciana, Diputació de València, Bancaixa, CAM, Construcciones Nagarés, Hasbro Ibèria, Valen Floristes, CajaCampo, IberCaja, Pallassos sense Fronteres, Payasospital, Metges Sense Fronteres, Associació Valenciana deFotografia Digital i l'Escola de pallassos Los Hijos de Augusto, als quals se suma la col·laboració especial de “L'home orquestra-A bombo i platet”, espectacle itinerant a càrrec de Michel.

Si voleu més informació podeu entrar a www.mostradepallassos.com.

Wachu wona wei

Moltes vegades hem cantat un cançó en altre idioma inventant-nos la lletra i a més, sense saber que deia. Tanmateix a partir d'ara anem a evitar-ho! Com? Si vols saber que deia aquell èxit en anglés que tant t'agradava, només has d'enviar-nos un correu a ultimtocteatre@hotmail.com i publicarem la traducció de la cançó en valencià.

Avui per començar us oferim la traducció d'un èxit dels 80 que encara no ha passat de moda. Es tracta de With or without you dels irlandesos U2, cançó que es va convertir en tot un número 1 en vendes i que curiosament va arribar al lloc més alt de la llista un 17 de març, dia de Sant Patrici patró d'Irlanda. Sense més preàmbuls ací teniu la traducció i l'enllaç per veure el vídeoclip de with or without you.

Amb tu o sense tu

Mire la pedra aferrada als teus ulls

Mire l’espina clavada al teu costat

I t'esperaré.

Joc de mans i un canvi de destí

A un llit de claus em fa esperar-la

I espere sense tu

Amb tu o sense tu

Travessant la turmenta trobem la vora

M’ho dónes tot però vull més

I t’estic esperant

Amb tu o sense tu

Amb tu o sense tu

No puc viure

Amb tu o sense tu

I t’entregues

I t’entregues

I dónes

I dónes

I t’entregues

Tinc les mans nigades

El cos malmés, ja que em deixà

Amb res que guanyar

Ni res més per perdre

I t’entregues

I t’entregues

I dónes

I dónes

I t’entregues

Amb tu o sense tu

Mim Marceau

Aquest any ens ha deixat un dels millors mims de la història de les arts escèniques, artista que fou convidat al Festival Internacional de Mim de Sueca, però que malauradament no va poder acudir-hi malgrat haver confirmat la seua assistència. Tanmateix, aquest histrió del gest ha deixat un gran llegat artístic que a hores d'ara sembla insuperable. A continuació us presentem la seua biografia.

Nascut a Estrasburg en el si d'una família de carnissers jueus amb el nom de Marcel Mangel, va aconseguir escapar-se de la deportació nazi, de la qual va ser víctima el seu pare. Als 20 anys, durant la segona guerra mundial, es va allistar a la resistència capitanejada per Charles de Gaule, en què va adoptar el pseudònim de Marceau que l'acompanyaria al llarg de tota la seva carrera. Gràcies al seu excel·lent anglés, va treballar com a enllaç amb l'exèrcit aliat del general George Patton. "No he entès mai com es pot ser creient i antisemita", deia l'artista.
Una vegada finalitzada la guerra, el jove estudiant d'art dramàtic a l'escola de teatre Sarah Bernhardt va decidir dedicar la vida a buscar elsomriure dels altres. Com el seu venerat Charles Chaplin -"quan el vaig veure per primer cop va ser una revelació, no vaig riure, vaig plorar", va explicar a Le Monde el 1997- Marceau era un mim poètic i melancòlic. Igual que Chaplin amb el seu personatge del vagabund, Marceau va crear Bip, el seu alter ego, el pallasso tendre i irònic amb qui va encisar el públic més enllà de les fronteres de l'idioma i la cultura de cada país.

La celebritat del mim francès va arribar al grau màxim entre els 50 i 60, especialment a partir del 1955, quan va començar a triomfar amb la seva troupe als teatres d'EUA. "A partir de llavors em vaig convertir en el francès més conegut del món juntament amb el comandant Cousteau", deia de broma aquest deixeble de Charles Dullin i còmplice de Jean-Louis Barrault. La companyia Marcel Marceau va produir 15 mimodrames, entre els quals destaquen Pierrot de Montmartre, Les tres perruques, La botiga de titelles, 14 de juliol i París plora, París riu. De la peça Josen, madur, vell i mort, la crítica va dir que "obté en menys de dos minuts el que molts novel.listes no aconsegueixen en volums".

El particular estil de pantomima de Marceau va seduir el món amb els seus exercicis silenciosos, que inclouen les clàssiques representacions de la caixa, caminant en contra del vent, l'elaborador de màscares i sàtires de tota mena, des d'escultors a matadors, han estat descrites com a genials. Tanmateix, això no li va evitar arruïnar-se, el 1964, amb el muntatge Don Juan de Tirso de Molina. Amb l'ajuda de les institucions, Marceau va reconduir la seva carrera i es va dedicar a transmetre el seu art creant la seva pròpia escola de mímica.

Casat tres vegades i pare de quatre fills, Marceau va abordar la segona etapa de la seva carrera amb actuacions puntuals. Va tenir també moments de glòria, com quan va compartir escenari, el 1995, amb el cantant Michael Jackson, que es va inspirar en els gestos i l'estil de Marceau per a la coreografia de Moon Walker.
França sencera va plorar el passat 22 de setembre la mort d'un dels seus artistes més estimats. El primer ministre, François Fillon, va retre homenatge a "l'artista, mestre i membre de la resistència", i el món del teatre va recordar el seu paper com a "fundador d'una companyia que va saber perpetuar i renovar l'art del moviment i del gest". A ell se li deu el renaixement de l'art del mim, seriosament amenaçat pel cinema mut i impulsat per personatges com ara Charles Chaplin, Buster Keaton o Laurel i Hardy. A fi i efecte de perpetuar aquest mestratge, Marcel Marceau va crear l'any 1978 l'Escola de Mim de París.

Per tal de què pugueu veure part del seu art us oferim aquest vídeo. Disfruteu-lo i bon cap de setmana.

La fonts de l'article han estat www.elperiodico.cat i www.vilaweb.cat.